Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

miércoles, 24 de abril de 2019

CONCURS LITERARI: SANT JORDI 2019



I ja en van molts anys!


Estic content, ahir vaig aconseguir el primer premi de poesia del concurs Sant Jordi 2019 a Tordera.


Sé que la participació va a la baixa, que cada vegada hi ha menys gent que perd un temps preciós en preparar una participació amb cara i ulls; i, perquè ho sé, continuo participant cada any: tenim la responsabilitat de mantenir dempeus el concurs de Sant Jordi.


Me n'alegro molt en veure com dels resultats finals de tot el concurs, hi ha un bon grapat d'alumnes i ex-alumnes: senyal que des de l'escola es fa bona feina en relació a la sensibilitat literària.

Finalment crido l'atenció sobre la majoria femenina dels resultats del concurs: sempre la feminitat i la sensibilitat de la mà.




martes, 16 de abril de 2019

LLÀGRIMES INÚTILS PER NOTRE DAME





Quasimodo, poruc, s'amaga rere les gàrgoles, no entén res de l'estupidesa de l'home, que per renovar fa foc nou i tot ho esmicola.














Sempre amb l'excusa de l'excursió de final de curs, he pogut visitar París en 8 ocasions. L'he vist amb fred, amb calor, amb vent i també amb pluja; l'he vist amb guia professional, seguint un llibre o amb els alumnes encarregats del guiatge com a tasca del treball de síntesi. Mai ha faltat la sorprenent visita a Notre Dame; fins i tot, les darreres dues ocasions he tingut la sort de poder incloure la pujada a les torres, amb la perspectiva de les teulades (que ja no hi són) i les gàrgoles, testimonis del temps, avui… de dol.

És fàcil la crítica quan les coses han passat, sense perspectiva tothom és savi; és més difícil fer-la d'antuvi, i fa més mandra. En totes dues versions de les crítiques no poden faltar algunes reflexions:
Som realment conscient del valor de monuments com Notre Dame?
Si realment els tinguéssim valorats com es mereixen, els exposaríem a cap risc?
Si li donéssim el valor que un cop perduts lamentem, els arriscaríem al perill d'unes guspires en unes "senzilles" tasques de rehabilitació?

Com sempre, valorem les absències quan ja no tenim les presències; i és que no aprenem mai!


Aquestes fotos són dels viatges del 2012 i 2016






viernes, 29 de marzo de 2019

CAL SER AGRAÏT


Carta oberta a en Víctor Amela:
Només unes ratlles per agrair la teva generositat d'ahir, l'afecte amb què vas explicar, i com de proper et vas mostrar.
Em permetràs que t'expliqui una anècdota personal del petit món dels que escrivim:
Un amic que treballava a la ja malauradament desapareguda llibreria Catalonia, em va convidar a signar llibres de "Cuna de amargo azúcar" pel Sant Jordi de 2009. Com et pots imaginar, per a mi va ser una il·lusió que va créixer quan vaig veure la llarga taula on teniem lloc reservat des d'escriptors de culte a d'altres més mediàtics, ... i jo.
Vaig arribar puntual i vaig conèixer els meus companys, veïns de signatures. A la meva esquerra, en Martí Gironell, en plena febre d' "El pont dels jueus" y "La venjança del bandoler", amb una impressionant cua de gent esperant per signar; tot i això, no va deixar de parlar amigablement, proper i afectuós, amb un desconegut com jo. A la meva dreta hi havia una autora consagrada (no direm el seu nom per discreció), que, per més que ho vaig intentar, no vaig aconseguir que creués la seva mirada amb la meva. Dos exemples: la proximitat i l'afecte, i el pedestal del "divisme". Sí, és veritat, jo… tot just vaig signar quatre o cinc llibres en una hora, però l'experiència va ser un regal. Recordo com, quan em vaig aixecar, acabada la meva hora de signatura, vaig veure sorprès com el meu lloc l'ocupava Ian Gibson, i jo em posava a la seva cua perquè em signés un exemplar de "Lorca y el mundo Gay", i… tan contents.
Gracies, Víctor, per l'estona d'ahir, tant propera i emotiva.
Un abraçada sincera.
Quim Haro


lunes, 25 de marzo de 2019

XERRADA - COL·LOQUI AMB EN VÍCTOR AMELA


Feia molts mesos que no escrivia al blog. Tot passa, i l'afany de fer visible allò que escric, perd entusiasme. No l'escriure, evidentment, això no depèn de qui llegeix, si no de la necessitat d'expressar la meva inquietud personal més íntima (poesia), o menys; em refereixo al fet de fer o no públiques les meves paraules.
Tot i això, dijous 28 se'm presenta un repte molt especial. Jo, que en literatura he jugat sempre en segona divisió, sovint en segona B, em trobo amb la possibilitat de jugar a primera divisió, gairebé i ben mirat, de jugar en la Champions!
Aquest acte conjunt amb en Víctor Amela a la biblioteca és fruit de la generositat d'en Víctor. Sí, jo em vaig posar en contacte amb ell per explicar-li com m'havia agradat la seva novel·la, però, al cap i a la fi, després de l'intercanvi d'alguns mails, és ell qui, generosament, em comenta la possibilitat de fer alguna cosa conjunta; és ell que em diu… "va, vine, juguem un partidet de Champions?"
Gràcies, Víctor. Abans que els minuts comencin a córrer i que el remolí de sensacions m'arrosseguin sobre les mirades de la gent, moltes gràcies.

martes, 16 de octubre de 2018

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (VII)


Que en fa de dies que no compartia amb vosaltres un poema nou! La veritat és que aquesta sèrie de "A l'ànima filferro trenat" m'engoixa, i no em decideixo a deixar-la anar. Ara, per exemple, salto del V al VII, com si oblidant el VI el fes menys cruel.

VII
 
Un munt de traces,
atapeïdes d’empremtes
i en la mateixa direcció,
esdevenen paraules
on llegir…
la força de la por.
Capítols creuats
repetint el mateix argument:
témer, fugir, cercar,
… perdre’s,
… plorar.
S’arrosseguen els peus,
i les paraules,
i la voluntat fent pastetes
a cada volta de camí.

Hi ha petges de sabates grans,
i de petites,
i d’humils,
i d’orgulloses,
i d’elegants,
i de taló.


Totes escriuran,
amb tremolosa cal·ligrafia,
un missatge incomprès,
subratllat,
a força d’insistir-hi,
al fang més brut:
l’oblit!


En direcció contrària,
botes militars,
de funcionaris ineptes
o policies matussers.
Obediència cega:
comissaris imprudents,
inspectors maldestres,
diplomàtics indiscrets.
Tots,
conjuntats en una sola veu:
la MENTIDA.

domingo, 2 de septiembre de 2018

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (V)


Cinquè poema de la sèrie. Un grapat de preguntes retòriques per respondre des de les entranyes; tot i això, continuem mirant amb distància, com si d'una pel·lícula es tractés.



V
  



Hi ha qui dubte de la fe,
hi ha qui l’ha oblidada;
hi ha qui no n’ha tingut mai,
la resta… si alguna en tenia,
l’ha perdut!

Però, quina fe?



¿És pot tenir fe
en un déu que juga a guerres
amb el jovent,
i empra el taulell de la innocència
per llençar el dau?

En l’home?
¿Qui, sense mirar banderes,
no trontolla per dins,
ferit d’angoixa,
quan piquen a la porta
la nuesa i la por?

No n’hi ha fe,
com no n’hi ha excuses!

Girem la cara
i mirem cap a un altre costat,
i no per oferir l’altra galta,
no,
sinó per no veure qui plora.