Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

martes, 16 de octubre de 2018

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (VII)


Que en fa de dies que no compartia amb vosaltres un poema nou! La veritat és que aquesta sèrie de "A l'ànima filferro trenat" m'engoixa, i no em decideixo a deixar-la anar. Ara, per exemple, salto del V al VII, com si oblidant el VI el fes menys cruel.

VII
 
Un munt de traces,
atapeïdes d’empremtes
i en la mateixa direcció,
esdevenen paraules
on llegir…
la força de la por.
Capítols creuats
repetint el mateix argument:
témer, fugir, cercar,
… perdre’s,
… plorar.
S’arrosseguen els peus,
i les paraules,
i la voluntat fent pastetes
a cada volta de camí.

Hi ha petges de sabates grans,
i de petites,
i d’humils,
i d’orgulloses,
i d’elegants,
i de taló.


Totes escriuran,
amb tremolosa cal·ligrafia,
un missatge incomprès,
subratllat,
a força d’insistir-hi,
al fang més brut:
l’oblit!


En direcció contrària,
botes militars,
de funcionaris ineptes
o policies matussers.
Obediència cega:
comissaris imprudents,
inspectors maldestres,
diplomàtics indiscrets.
Tots,
conjuntats en una sola veu:
la MENTIDA.

domingo, 2 de septiembre de 2018

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (V)


Cinquè poema de la sèrie. Un grapat de preguntes retòriques per respondre des de les entranyes; tot i això, continuem mirant amb distància, com si d'una pel·lícula es tractés.



V
  



Hi ha qui dubte de la fe,
hi ha qui l’ha oblidada;
hi ha qui no n’ha tingut mai,
la resta… si alguna en tenia,
l’ha perdut!

Però, quina fe?



¿És pot tenir fe
en un déu que juga a guerres
amb el jovent,
i empra el taulell de la innocència
per llençar el dau?

En l’home?
¿Qui, sense mirar banderes,
no trontolla per dins,
ferit d’angoixa,
quan piquen a la porta
la nuesa i la por?

No n’hi ha fe,
com no n’hi ha excuses!

Girem la cara
i mirem cap a un altre costat,
i no per oferir l’altra galta,
no,
sinó per no veure qui plora.

viernes, 27 de julio de 2018

"ESCALES DE CARGOL" arriba a la cinquena edició.


Ja fa 15 anys que l'aleshores cap de projectes de l'editorial Barcanova, l'Anna Maria Farrés, m'acompanyava a les primeres visites a les escoles com a escriptor novell. A mi em costava molt fer servir el terme escriptor,com si tot parlant-ne, una lleu vermellor vergonyosa em pintés les galtes.
Durant tota la jornada de visites (Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses…) al cotxe, distesos i de rialles, al mateix temps que m'animava a atendre la sol·licitud d'inscripció a l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) em deia coses com:

·         "Els llibres de literatura infantil i juvenil són com els iogurts, tenen data de caducitat. No t'entristeixis si veus com algun dels teus llibres surt de catàleg o deixa d'editar-se; avança, segueix escrivint."

Caduquen! Sí, és possible, però tinc la sort de veure com els meus dos primers llibres, "Quinito quin curs el teu" i "Escales de cargol", continuen recorrent camí per les escoles i instituts, amb una desena edició el primer, fa un mes i mig; i una cinquena edició el segon, fa un parell de dies.
Tot i això, només tinc paraules d'agraïment per aquell primer contacte a l'editorial BARCANOVA, sempre tan propera, i alhora, tan real.

viernes, 13 de julio de 2018

DE MONTSERRAT A NÚRIA


De l'1 al 8 de juliol he caminat la ruta de Montserrat a Núria. Cansat per l'esforç però molt satisfet per la fita, repasso aquesta setmana de camins i corriols i no sé amb que quedar-me: amb les matinades, tot cercant la primera fresca pe caminar o potser les converses inacabables (i també els silencis); amb el sol empenyent-nos al migdia, o la tempesta, a la tarda, embolcallant-nos d'aigua, terrabastall i llum. Difícil, molt difícil.


Després d'un descens de vertigen des de Montserrat a Castellgalí, hem recorregut GRs, i també breus senders de fama. Hem caminat prop dels salts del Llobretat o de Sant Benet de Bages; de la sèquia de Balsareny a Manresa, la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, o el camí ral de Ripoll a Bruguera i la fita del coll de Saltor; hem enllestit la feina, com no, amb les ziga-zagues costerudes de Queralbs a Núria. Hem canviat de paisatge, de vegetació, de comarques, però no d'esforç i de voluntat per posar un peu darrere un altre.



"¿Per què es pugen muntanyes? Doncs perquè hi són." Atribueixen aquesta frase a molts grans escaladors. A mi m'agradaria fer un paral·lelisme pels caminants d'afició; és pe això que diria que els camins es recorren perquè… hi són.





Us deixo un breu poema sorgit en una tarda de repòs després de recórrer diverses colònies tèxtils tan emocionats per a qui, com jo, ha crescut a l'ombra d'una colònia:

Si no espill,
(o mirall confident)
 si vitrall de verds intensos,
blaus i maragdes;
el riu en parèntesi,
abans de caure uniforme,
com cabellera blanca
en pausa lenta,
gira per la resclosa
i esdevé cabal, sèquia,
força en moviment
capaç de donar vida,
generós,
sense demanar recompenses.


L'home,
conscient de l'esforç
de l'aigua,
la retorna al riu,
sense penyores,
innocent,
coneixedor que demà
caldrà tornar a alimentar
les turbines
amb il·lusió i… aigua.



jueves, 12 de julio de 2018

A L'ÀNIMA... FIL FERRO TRENAT (IV)


Continuo compartint amb vosaltres aquest poemari de vergonya trista que toca, sempre des de la nostra còmode distància, la problemàtica dels refugiats.


IV
Les mirades tendres
i quadriculades,
porugues
darrere les tanques dels camps
de refugiats:
presons de fil ferro trenat
on apilonar la misèria
i allunyar-la de casa.


Portes lliures i finestres netes!
La misèria?
… lluny!

Amb improvisats tendals
fets de roba de marca,
(que els hi venem i ens fa rics)
construeixen un circ de tres pistes:

D’esperança,
que va fugir ja fa dies.
Es va enfilar a la realitat
i, sense dir ni adéu,
es desféu de la il·lusió
per prendre el camí de l’odi.

         D’enyor,
vestit de ganyotes,
gana i fred.
Cada vegada s’eixampla més
botida de còlera i ràbia.

         De tristor,
en ulls secs, eixuts, esgotats,
cansats de plor
i modelats d’ira cega.

jueves, 28 de junio de 2018

DOMINIO LÉXICO (30)

Acabo el curso y, aunque la producción de este trimestre no ha sido muy abundante, sí ha sido agradecida en sonrisas. Como en las últimas entregas, aquí tenéis una selección de las respuestas disparatadas de mis alumnos a mis preguntas de vocabulario (entre paréntesis mis comentarios).
pocilga


POCILGA:

  • Sitio para descansar.

TRINO:

  • Trigo segado.

REMITENTE:

  • Sinónimo de impaciente (al menos rima).

ESPOLEAR:

  • Sacar el polen (este... de las espuelas ni ha oído hablar).

forraje

FORRAJE:


  • Cuando forras un libro.
  • Cosa que ponemos encima de otra para proteger.





GUIJARRO:

  • Es como una especie de pájaro.
  • Jarro de cristal (otra vez la rima salvadora).

SABAÑÓN: (por si no lo recordamos, se trata de una hinchazón en la piel de manos o pies provocada por el frío)

  • Tachadura.
  • Clase de champiñón.
  • palmatoria
    Recipiente largo y de madera que sirve para mezclar cosas.


PALMATORIA: (soporte para una vela)

  • Cuando palmas las manos (aplaudiendo tu respuesta?)

GULA: (Pecado capital...)

  • Tipo de pescado pequeño que parecen fideos.
  • Hambre que tenemos cuando nos aburrimos.

APICULTOR: (Era el día de hablar de las abejas, tan desconocidas)
  • Oficio de plantar semillas

cantarera



CANTARERA: (estructura de madera para depositar los cántaros)
  • Canción que se te repite en la mente (como llorera es la repetición de... lloros)









CIGARRA: (recordad la fábula de la cigarra y la hormiga)
  • Femenino de cigarro.
  • Sitio donde se ponen las flores.
Fábula de la cigarra y la hormiga


APARTADO DE SIGLAS, SIEMPRE MUY PRODUCTIVO:

ONU:
  • Organización no utilizada (el alumno aquí se equivoca poco).
ONG:
  • Organización no garantizada
DNI:
  • Documento nacional importante (para muchos... !esencial!)