A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (VII)

Que en fa de dies que no compartia amb vosaltres un poema nou! La veritat és que aquesta sèrie de "A l'ànima filferro trenat" m'engoixa, i no em decideixo a deixar-la anar. Ara, per exemple, salto del V al VII, com si oblidant el VI el fes menys cruel.

VII

 

Un munt de traces,

atapeïdes d’empremtes

i en la mateixa direcció,

esdevenen paraules

on llegir…

la força de la por.

Capítols creuats

repetint el mateix argument:

témer, fugir, cercar,

… perdre’s,

… plorar.

S’arrosseguen els peus,

i les paraules,

i la voluntat fent pastetes

a cada volta de camí.

Hi ha petges de sabates grans,

i de petites,

i d’humils,

i d’orgulloses,

i d’elegants,

i de taló.

Totes escriuran,

amb tremolosa cal·ligrafia,

un missatge incomprès,

subratllat,

a força d’insistir-hi,

al fang més brut:

l’oblit!

En direcció contrària,

botes militars,

de funcionaris ineptes

o policies matussers.

Obediència cega:

comissaris imprudents,

inspectors maldestres,

diplomàtics indiscrets.

Tots,

conjuntats en una sola veu:

la MENTIDA.

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (V)

Cinquè poema de la sèrie. Un grapat de preguntes retòriques per respondre des de les entranyes; tot i això, continuem mirant amb distància, com si d'una pel·lícula es tractés.

V

  

Hi ha qui dubte de la fe,

hi ha qui l’ha oblidada;

hi ha qui no n’ha tingut mai,

la resta… si alguna en tenia,

l’ha perdut!

Però, quina fe?

¿És pot tenir fe

en un déu que juga a guerres

amb el jovent,

i empra el taulell de la innocència

per llençar el dau?

En l’home?

¿Qui, sense mirar banderes,

no trontolla per dins,

ferit d’angoixa,

quan piquen a la porta

la nuesa i la por?

No n’hi ha fe,

com no n’hi ha excuses!

Girem la cara

i mirem cap a un altre costat,

i no per oferir l’altra galta,

no,

sinó per no veure qui plora.

DE MONTSERRAT A NÚRIA

De l'1 al 8 de juliol he caminat la ruta de Montserrat a Núria. Cansat per l'esforç però molt satisfet per la fita, repasso aquesta setmana de camins i corriols i no sé amb que quedar-me: amb les matinades, tot cercant la primera fresca pe caminar o potser les converses inacabables (i també els silencis); amb el sol empenyent-nos al migdia, o la tempesta, a la tarda, embolcallant-nos d'aigua, terrabastall i llum. Difícil, molt difícil.

Després d'un descens de vertigen des de Montserrat a Castellgalí, hem recorregut GRs, i també breus senders de fama. Hem caminat prop dels salts del Llobretat o de Sant Benet de Bages; de la sèquia de Balsareny a Manresa, la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, o el camí ral de Ripoll a Bruguera i la fita del coll de Saltor; hem enllestit la feina, com no, amb les ziga-zagues costerudes de Queralbs a Núria. Hem canviat de paisatge, de vegetació, de comarques, però no d'esforç i de voluntat per posar un peu darrere un altre.

"¿Per què es pugen muntanyes? Doncs perquè hi són." Atribueixen aquesta frase a molts grans escaladors. A mi m'agradaria fer un paral·lelisme pels caminants d'afició; és pe això que diria que els camins es recorren perquè… hi són.

Us deixo un breu poema sorgit en una tarda de repòs després de recórrer diverses colònies tèxtils tan emocionats per a qui, com jo, ha crescut a l'ombra d'una colònia:

Si no espill,

(o mirall confident)

 si vitrall de verds intensos,

blaus i maragdes;

el riu en parèntesi,

abans de caure uniforme,

com cabellera blanca

en pausa lenta,

gira per la resclosa

i esdevé cabal, sèquia,

força en moviment

capaç de donar vida,

generós,

sense demanar recompenses.

L'home,

conscient de l'esforç

de l'aigua,

la retorna al riu,

sense penyores,

innocent,

coneixedor que demà

caldrà tornar a alimentar

les turbines

amb il·lusió i… aigua.

A L'ÀNIMA... FIL FERRO TRENAT (IV)

Continuo compartint amb vosaltres aquest poemari de vergonya trista que toca, sempre des de la nostra còmode distància, la problemàtica dels refugiats.

IV

Les mirades tendres

i quadriculades,

porugues

darrere les tanques dels camps

de refugiats:

presons de fil ferro trenat

on apilonar la misèria

i allunyar-la de casa.

Portes lliures i finestres netes!

La misèria?

… lluny!

Amb improvisats tendals

fets de roba de marca,

(que els hi venem i ens fa rics)

construeixen un circ de tres pistes:

D’esperança,

que va fugir ja fa dies.

Es va enfilar a la realitat

i, sense dir ni adéu,

es desféu de la il·lusió

per prendre el camí de l’odi.

         D’enyor,

vestit de ganyotes,

gana i fred.

Cada vegada s’eixampla més

botida de còlera i ràbia.

         De tristor,

en ulls secs, eixuts, esgotats,

cansats de plor

i modelats d’ira cega.

A L'ÀNIMA FIL FERRO TRENAT (III) -poemari-

Malauradament, aquest poemari el vaig escriure fa ja dos anys, però té la vigència del primer dia; fins i tot... una mica més. 

III

La vida aixeca el vol per perdre’s

enfilada en un núvol gris,

quan l’havien somniat de sucre.

  

A l’occident,

la taula on asseuen la vergonya

té forma de rellotge,

i cada decisió no presa

marca l’hora

amb una profunda osca al seu voltant.

Uns temen la gana,

i el fred,

i l’amargor de les paraules,

i l’oblit.

D’altres…

s’amoïnen per subratllar qui és

més poderós;

i, mentre caminen per catifes flonges,

i dormen en llits de plomes

amb llençols de setí,

discuteixen,

ben farts,

qui té la veu

més… greu

i pot cridar més alt.

És per això que lluiten lluny de casa:

per escridassar-se

i, en terres d’altri,

subratllar els udols

amb foc i bombes,

sang i mort.

A L'ÀNIMA...FIL FERRO TRENAT (II) -poemari-

Viatjar? Fugir! Marxar! Volar!!

No hi ha llar, ha desaparegut sota els jocs de guerra, i només queden fronteres que travessar arrossegant pors, i enyors, i oblit, i desdeny.

II

Ulls foscos,

pell bruna.

Sol a les mirades,

desert als llavis

i dunes,

moltes dunes

enrinxolant d’aire

un desordre de cabells empolsegats.

Uns s’agafen de la mà,

d’altres,

s’enfilen sobre el fràgil cansament

de pares, mares i germans;

fins i tot fan cua

cotxets de criatures

atrotinats,

buits de nens i plens de somnis

desgranats, camí enllà,

on es perden bruts de fang,

d’insults,

de rebuig…

i mil excuses.

Motxilles cansades de tanta espatlla

i esquenes afeblides, apressades,

enyorades d’oblidat repòs.

A L'ÀNIMA... FILFERRO TRENAT I

Humans! Quin títol més despullat de significat quan mirem els ulls de qui cerca una vida nova, rere el filat de qualsevol camp de refugiats o dalt les desgraciades barques que es perden onades de la Mediterrània enllà. Buidor, mecànica buidor. I angoixats per la impotència... canviem de canal.

I

El camí el marcaren

fidels camins de ferro

de paral·lela presència

i màgica perspectiva.

Punt de fuga sense final:

vies impossibles

d’un tren absent de viatges.

Allà, en la llunyania d’un destí,

el desig:

un grapat d’estrelles daurades,

dibuixades

en un fons de blau letal.

Promesa solidària, sí,

transparent,

… de plàstic i de fireta.

Des de la tanca, però a l’altre costat,

nosaltres,

callats,

expectants;

neutres observadors

d’emocions fredes;

segurs, embolcallats

de distància protectora.

I preguntem… què passa?

Res,

passar… passar,

no passa res.

Aquest és el neguit!

DES D'ÀGER (de malendreços)

A Àger, reunits en família, i quan l'escalfor omple el cors i tens la calma i la serenor més propera a l'esperit, varen fer un breu passeig per uns cingles fins a una ermita, la Mare de Déu de la Pertusa: petita fita amb entranyable companyia.

85

DES D’ÀGER

Lluïssors a l’aigua,

on els cingles s’emmirallen,

porucs,

enfits de vertigen.

Dalt del bacó més alt,

apilaren pedres a cop de fe

fins a esculpir una lleu ermita,

breu d’espai,

però extensa de temps

que, ja lluny de significats,

encara grimpa i ens fa grimpar.

L’anhel d’arribar-hi,

l’ànsia per superar-se,

empeny les cames amunt,

i més amunt,

prop on les pregàries

varen prometre triomfs

al mig de vides buides.

Avui,

els de sempre,

sense promeses ni penyores,

pugem lliures els cingles

fins al cim;

i, des de dalt

mirem en pau l’horitzó;

sense promeses,

coneixedors de que el futur

no té més condicions

que les que escriguin,

cansades,

les nostres passes.