Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?
Mostrando entradas con la etiqueta poesía.. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta poesía.. Mostrar todas las entradas

miércoles, 28 de febrero de 2018

MALENDREÇOS



Aquest Nadal he passat uns dies prop del Cabo de Gata, un parèntesi de calma que, de tant en tant, carrega piles i assossega l'ànima. Sense massa pretensions, també deixo la calma que prengui la inniciativa i escrigui per mi. Com sempre, és l'atzar qui escull la llengua d'escriptura.




86


Las espinas de las plantas
apuran el agua.
El aljibe se secó
en verdes campos de golf
de imposibles Escocias en Almería.
¿Y a quién se le ocurre?

Detrás de una chimenea perenne,
térmica de Carboneras,
la “Mesa de Roldán”,
medieval reloj atrasado,
que corta silueta en estas nubes,
tan extrañas por esos andurriales.

El aire nos sigue peinando,
insistente,
acomodando rizos y descanso.

Desconectados de las prisas
de otros momentos, el tiempo
se detiene tumbado en la arena.
Soledad, silencio, reposo…
compañía.

El agua, fría,
me ha hecho sonreír,
y las chinillas del rebalaje
cosquillas en la planta de los pies.

Sí, sonrisas y aire,
que, acabada la pausa,
tocará sonreír en la tarea
que nos ayuda a crecer y ser.

lunes, 18 de septiembre de 2017

MALENDREÇOS

Després de visitar la ciutat d'Stavanger, ja a la calma del vaixell, el sol, escalfant rere els vidres, m'ha suggerit...

78

Avui el sol ens ha acompanyat,
tot el recorregut,
com enyorat.
S’arrapava a les pedres,
jugava amb les ombres
i feia miralls a l’aigua.

Diuen que, per aquí, ve poc!
que només surt a estones,
quan menys suposa el temps
que vindrà.

Fins i tot els dies, si se’l troben,
allargassen les ombres rellotges enllà,
mirant de no destorbar-lo a la tarda,
per si s’oblida de marxar,
fins a mitja nit.

Hi a d’altres estones que, mandrós,
es passa dies i dies amagat
rere les muntanyes de l’horitzó,
i és l’ombra qui mana, i governa,
amb foscor freda, la nit i la por.

Avui, però, no ha marxat.
Ha empès els núvols enllà de la mirada,
i s’ha ensenyorit del dia.
Ha estat tant el plaer,
que a l’ombra més petita
l’aire feia memòria de la fred
per tal que recuperéssim la llum.



miércoles, 16 de agosto de 2017

POEMA VISUAL

Passejant per la ciutat de Zamora, just a la ruta compostelana, vaig trobar el següent poema de León Felipe. M'identico, és per ixò que no puc estar d'ensenyar-vos-ho: