Durant la diada de Sant Jordi es va llegir l'acta amb els resultats del concurs literari 2021 i, com sempre, es va repartir el llibret "Esguards" amb les obres premiades l'any passat.
Recullo sempre l'Esguards amb una il·lusió especial: és
l'únic lloc on puc veure els meus poemes publicats, per tant, l'únic lloc on
qui em llegeix els pot tenir a l'abast.
Enguany, no. Pel que fa als meus poemes, l’Esguards són
un galimaties d'errors que els fan incomprensibles, i el disgust m'amara i m’angoixa.
He pensat en deixar-los aquí, per si algú els vol llegir correctament.
Qui sap, igual algú se n’ha cansat que
metòdicament i insistent continuï participant cada any des de fa ja una pila.
ARBORÈTUM PRÒXIM
Pseudònim:
QUERCUS SUBER
ÀLBUM
DE FOTOS
Arbres de
Tordera,
de bosc
i de ribera,
i de camins que
es perden
Montnegre enllà,
i apilen, ara,
la pols dels segles
als marges més
eixuts.
Arbres familiars,
reconeguts,
amb noms marcats
a l'escorça
de la infantesa,
qui sap si de
vides
que ja s'han oblidat
o, fins i tot, …
perdut.
Arbres a prop de
casa,
a l'eixida,
o al jardí dels
records;
arbres de retall
i capvespre,
que han dibuixat,
d'ençà que tinc
memòria,
esteles de
colors
al meu estret horitzó.
Companys de vida,
inadvertits,
d'ombres d'estius
eixuts
o, en hiverns
glaçats, nuus;
de música de
vent a les branques
i esventades partitures
de fulles,
que componen,
sobre l'aire
de la tardor… ,
simfonies de
silencis i escruixits.
ACÀCIES
la primavera
arriba a les brancades
més altes
de les acàcies,
sobtadament.
Vernals,
les flors més
tímides,
sempre
agrupades,
arraïmades i en penjolls
d'olor,
fan de nunci
de la vinguda,
temperada
i endolcida,
del bon temps.
De prop… però,
les espines més
cruels
disfressen les
branques
de dolor
punyent.
(De petit,
tastava com era cada arbre
amb la meva gosadia:
sempre grimpava
a qualsevol brancam;
a les acàcies… no)
Les flors de les
acàcies només eren
senyal de
primavera i, en la llunyania,
bellesa i perfum;
també fusta per
qui construïa,
i cercava, a les
ribes de la Tordera,
la fusta més adient
i més flexible:
al mas serien
bigam d’un esquelet d’etern.
PINS
és mestre de fragàncies
i esguards
perduts
a les onades.
És funàmbul als
espadats,
presumit que
cerca,
pels racons més
impossibles,
un espill on emmirallar-se.
És verd intens
sense temps,
i perfum
sense mesura.
És feble, fràgil
i trencadís en
la mà del vent,
però també
flexible,
dansaire anacrúsic
que perd el
ritme amb un lleu oreig.
Als vessants del
Montnegre
ha pintat de
verd ràpid
la fusta
cremada,
per cremar…
encara més.
Ha crescut
fàcil, alt i conformista
a les obagues
més fondes;
i, al solell més
auster,
esquifit i
assedegat,
s'ha arrapat al
terrer
amb mà ferma,
d'arrels
recargolades més que potents.
Al reflex del
vidre de la Mediterrània,
I als nostres
boscos maresmencs
els pins han
estat, i seran sempre,
la flor dels
panellets.
FREIXES
Ets gelós del riu:
de l'aire que t'acompanya,
del sol que t'il·lumina,
i de la terra,
apilada per
segles
de torderades,
per resseguir les
motes perennes
de les ribes.
Amb fulles
tímidament estretes,
fruits
escadussers,
i asprosos troncs;
rieres, torrents
i rierols,
fan de
testimonis agraïts
i consentits
de la teva
soledat.
Al capvespre,
quan la tarda
allargassa les ombres
i els camps es
pinten
dels blaus més
foscos,
els ocells,
arraulits en
poms de plomes,
troben aixopluc
en el bressol de
les teves branques.
Aleshores, en
simfonia inacabable,
tots els cants
del camp
es fan només un,
el vent porta el
compàs
i són el públic
les estrelles
més matineres.
LLEDONERS
Ombra de pati,
de badiu i eixida.
Ombra de camí,
de repòs a l'horta,
de vinya i de camp.
Ombra familiar,
propera a la
llar,
gairebé a
l'abast,
com tancada al
rebost.
Troncs majúsculs
de gris i verd
amb formes voluptuoses
i llises:
musculades potes
fetes per la
força
d'un elefant
etern.
A l'estiu,
ombra;
a la primavera,
verd intens;
a la tardor,
ball de fulles;
i a l'hivern…
escombres nues,
brivalls i
trapelles,
fent pessigolles
al blau del cel.
OMS
xipollejant dins
el riu,
l'om més alt
arrodoneix la
capçada
per obrir les
brancades
als ocells més menuts.
L'om canta al
capvespre,
quan els rogencs
i els blaus més subtils
fan reflexes
sobre els
enfilalls de vellut
que vesteixen
les branques.
Quan la llum ja
no penetra
dins la foscor
del brancatge,
els ocells,
a recer i a
casa,
s'acomiaden del
dia
refilant
melodies
de costum.
El tronc, cofoi
de les simfonies,
bressola entre
el brancall
tot
d'arquitectures fràgils:
nius porucs
a redós del
vent.
ROURES
Monarca del bosc.
Per Tordera,
és el pènol,
des de la
Roureda,
el roure més
familiar.
Vigilen atents,
des de les
capçades
més altes,
els horitzons de
costum:
el Montnegre,
amb un cim per
cada Sant
i un altre per cada
Verge;
el turó de
Palafolls,
i Miralles,
i els turons de
Terra Negra
tots vestits d’històries
d’oblit.
Resseguint-ho
tot,
com un
subratllat gruixut
marcat ben fort en
la sorra més austera,
el pare riu,
motor i motiu.
En la llunyania,
senyor de les
muntanyes,
el Montseny, “Monte
signi”,
senyal per
tothom
pels segles dels
segles.
Roure,
fortalesa,
elegant i ferm,
si per molts és estranya
la teva presència,
quan no hi ets…
Com sentim
l’absència!
ALZINES
però dures i
lluents.
L’ombra és prou ampla,
agraïda i potent.
A l’atapeït
brancatge,
els aglans es guarneixen
de senyor antic,
amb un barret
divertit
i un vestit
amarg
del color del
cuir brunyit.
Les branques són
fortes,
la fusta, dura:
eines, mànecs,
estris pel camp.
L’alzina beneeix
els boscos
del Montnegre
amb la seva
extensa presència;
i la seva gent,
d’ençà que els
segles tenen consciència,
crema la seva
fusta
a totes les
llars de foc,
des de la més
humil
al castell més
orgullós.
Tot i això,
ja només és un
lleu record
en la memòria
dels pobles
maresmencs,
la lluita i
l’esforç
a les places
carboneres
dels bracers del
bosc,
quan les piles d’alzines,
vençudes i
tallades
per la destral
bosquetana,
carregava de
bitllots
i vestia les
rotllanes
fent cercles,
com sardanes,
de fusta soferta
i dura;
per, amb la
màgia de l’experiència,
esdevenir futur
carbó.
ARBOÇOS
i tots els
vermells
i taronges
penjant a la
capçada,
desafia la
tardor
i deixa, a cada
branca,
els penjolls
menuts
dels seus fruits.
Es recargola
quan l’aigua
escadussera
eixuga la terra
fins a la pols,
i gaudeix,
en lluïssors de
verd intens,
quan les tardors
generoses
escampen tots
els llevants
arreu del bosc.
Fredolic i
pudorós,
l'arboç no es
despulla,
manté perenne la
fulla
i, quan arriba
el fred,
just es
ruboritza
i les pinta de
vermell.
Com si d’un
conjunt
de sagrats
calzes
es tractés,
les flors, en
pomells
i pintades de
marfil,
pengen,
agrupades,
i comparteixen
espais
amb els fruits:
Alhora,
naixement i destí;
preludi i epíleg,
inici i… fi;
vida i mort
sobre les branques.
ÀLBERS
s'emportés els
colors
a cada bafarada,
i transformés el
marge del camí
en bocins de
blanc,
o blanc i gris,
o negre i gris,
o gris i verd.
A cada branca,
flexibles arcs
medievals
disparen, amb
cada paraula,
una fletxa
a la diana de
les sensacions:
oblit (… i erra
el tret),
tendresa (… i
s'acosta molt més),
adolescència (sí…!),
i cor trencat
d'amor intens (… i encerta del tot!).
L'escorça de
l'àlber
para el temps
perquè dibuixi
el seu ritme,
lent i feixuc,
a l'embolcall
que l'acompanya.
Hi ha dibuixos
de cada calorada,
marques del glaç
i de la força
del vent;
però, si mires
més enllà
de cada marca,
just on han
nascut
les branques
tallades
després,
veus uns ulls que
ens miren
com vivim el
nostre temps,
si al ritme apressat
del dia a dia,
o de l'arbre que
reposa la calma
a cada anell.
VERNS
gairebé desapercebuts,
enfosqueixen la
llera
amb ombres
atapeïdes de xarol.
Esquitxats entre
els arbres de ribera
(aquí un àlber,
potser allà un om),
el vern s'amaga
en les fosques
de la riera
més salvatge,
i guarda gelós
les arracades de
les seves flors,
i els botons
discrets,
sempre apinyats,
dels seus fruits
aborronats
i estrets.
De vegades,
amb els peus
submergits a l'aigua,
puntegen la
tarda
de lluïssors
estranyes
d'un sol que
s'escola
pel joc etern
de l'aire i… les
branques.
No t'amaguis!
Recorda'm que hi
ets,
que, vora el
riu,
també pentines
la tarda,
com ho fan els àlbers,
i els oms,
els freixes
… o les acàcies.
SUROS
dels vells
arbres,
com un avi de
sol i vent,
camps,
feina i fred,
es colra en
solcs profunds
que recorren els
troncs
vestits de
temps:
gris i plata als
plecs,
com els avis als
polses.
Però els suros
no són un arbre
més
del catàleg,
ni varietat ni luxe;
els suros són
companys de feina,
generositat,
riquesa i vida.
Per Unamuno, la
Història,
així, amb
majúscules,
no tindria
sentit
sense els
personatges més senzills
de la
intrahistòria.
Pel nostre
poble,
aquesta
intrahistòria
són els camps,
els boscos, les
carboneres,
la vinya, petita
i familiar,
les nogueres
(a la cara nord
de les masies,
regal d’avis
previsors als nets)
i, sí, ara amb
majúscules,
el Valor de les Sureres.
Ara, però,
han desaparegut
dels nostres
diccionaris familiars
els peladors
d’estius extrems
i assedegats;
les pannes,
enfilades dalt dels
matxos;
els bullidors,
i les olors recorrent
els carrers més
antics;
els ganivets de
llescar
i les lones a
les taules.
Han desaparegut
els taps i els
tapers,
i el goig de
viure
amb l’esforç de
les mans
sense més amo
que la il·lusió
de la feina ben
feta.
Va arribar,
fent tremolar
l’aire que l’envoltava,
la màquina;
i d’una
revolada,
transformà,
amb cops de
vapor i politges,
el binomi d’”un
tap un somriure”,
en milers i…
tots tristos;
vuit hores i
demà més,
i, sí,
així,
la ruïna dels
tapers.
