MALENDREÇOS, poema 22

Ja queda lluny aquell 2002 quan vaig escriure aquest poema! Com molts d'aquest complex MALENDREÇOS, no recordo ni quan, ni on i, sobretot i més important, no recordo... per què. Però vés per on també em sorprèn. Amb un principi ple d'angoixes i gris tristesa, s'aixeca animós i valent, lluitador, carregat de desig per viure. Tant de bo sigui capaç d'encomanar.

Em ve a trobar,

silenciosa,

(amb les mans buides a les butxaques buides)

i trenca les meves paraules,

enfosqueix la meva llum

i atrapa la meva ànsia.

És la tristesa.

Camina fosca,

petjant l’aire humit

en rastre de cargol de tarda humida,

i es recull a les meves espatlles

atrapant-hi el meu cap,

la meva pensa,

el meu aire.

Un vestit gris de gris gruixària

cobreix el meu cos, i el meu temps.

Impermeable a la llum,

(a les rialles,

a la passió,

al cos calent,

a les besades)

Domina l’estança, potent,

deixant-me incapaç, sol

i gris,

gris de cendra sense cremar,

gris de ràbia.

Quan la tarda deixa de mirar-me,

quan queden més tardors que primaveres

i ja es el blanc

el color que pinta els meus cabells,

aquest batec de sempre,

suau però fidel,

arriba,

arrossegant-se,

per recordar-me que sóc viu,

que tinc veu,

que val la pena fer l’intent,

que queden forces

i encara no és tard per res.

És el desig qui batega,

a ritme, ... al seu ritme.

De vegades precipitat,

en descens de vertigen,

sense fi ni fre,

en caiguda lliure.

A voltes progressiu,

en escala,

com un bis sense fi

que subjecta amb mà ferma

tot el meu esforç.

Sovint, molt sovint,

sobtat,

impetuós,

desconegut, imprevist,

m’obliga a mirar per un forat,

esborrant l’absolut

que, en aquell moment,

no existeix.

Però sempre,

sempre:

Desig de món,

desig de tot,

desig per viure.