Gairebé cada curs he acomiadat als alumnes que marxen amb un poema. L'he rumiat, l'he sentit, l'he viscut ... per escriure'l després. Finalment, ha esdevingut un costum que forma part de l'espectacle; tant que... si no l'escric, si no el llegeixo, tampoc passa res.
Aquest el vaig escriure pel curs 01/02
EL
TEU FINAL DE CURS
La
darrera classe,
el
darrer cop de sirena,
la
darrera mirada a l’aula,
el
darrer somriure,
el
darrer adéu...
i
no és el final de res,
tot
just principi.
Altres
companys t’acompanyaran,
no
aquests.
Altres
aules t’embolcallaran,
no
aquesta.
Altres
mestres t’intentaran ensenyar
no
aquests.
I
el que et semblin altres finals
no
seran més que altres principis.
La
Vida, les nostres vides i la teva,
són
aules perennes on l’esperit
recull
el què altres han fet,
on
la memòria esdevé comuna,
i
no ets més que una plana d’un llibre
escrit
per la societat que ens ha tocat viure.
Som
molts els que hem intentat donar-te
un
estil per escriure la plana en blanc,
un
sentit per redactar-te,
una
cal·ligrafia especial per retolar
el
teu capítol.
Però...
seràs tu qui l’escriurà,
seràs
tu qui posi l’últim accent.
Només
voldríem, i ja és molt,
que
a l’hora de rellegir el teu escrit
recordis,
molt endins,
que
hi va haver algú que et va portar la mà
per
fer la primera lletra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario