CALENDARI A MIQUES

VERSOS AMB EXCUSA:

Insistent, constant i metòdic, cada dia camino a la mateixa hora, el mateix temps i pel mateix camí. Molts dies les passes són insensibles, acostumades, familiars; esdevenen parèntesi màgic on encabir els meus somnis. Però sovint, molt sovint, cada ombra, cada petja a la pols o cada sot del camí em guarda la sorpresa d’una imatge nova i diferent, sempre lligada al pas incansable dels fulls del calendari pel meu paisatge.

Després de ser testimoni en silenci d’aquest tossut pas del temps, el mes de març de 2011 vaig decidir descriure el calendari del meu poble en les imatges que la natura i el meu riu m’anaven dibuixant un dia rere un altre. El mes de març de 2012 vaig enllestir aquest recorregut temporal per tots els mesos de l’any. 

---

Març 2011

---

Ja és primavera al meu passeig.

El riu es desvetlla:

gira i gira

de dreta a esquerra

i, divertit,

fent ziga-zagues,

besa,

poruc i tímid,

el fang de les dues ribes.

Surt el sol darrera el veí turó de Sant Joan,

i el primer groc d’un fredolic final de març

em recull l’ànima a prop del meu balcó de costums.

És cert que el meu horitzó fa temps que no és net,

que l’encreuen pentagrames

on l’aire penja apassionades simfonies;

fins i tot, insistint-hi a desdibuixar-lo,

fa poc que el subratllaren

de formigó;

però... és el meu horitzó.

Com canviar-ho i... per què?

De fet, he vist els plomalls dels núvols més matiners

prendre’s de les torres de metall

per esfilagarsar-se, inconscients;

he vist el reflex de la rosada traçant-hi línies de llum

per marcar la plana de paral·leles incandescents;

fins i tot, he vist els colors difuminats recolzant-hi els tons

seguint els seus camins per esventar matisos.

L’últim llevant,

violent,

tossut i pesat,

plora que plora,

va pentinar les canyes rebels

a contrapèl,

i hi va penjar,

murri,

només per riure-se’n,

lleugeres brosses arrancades al marge

del darrer revolt.

La llera n’és plena

i les ombres de l’albada,

acostumades a lluir

només per mi,

em recorden arcs tibats

a punt per disparar

fletxes de memòria.

Comencen a vestir-se de blanc

les branques dels aranyoners

anunciant l’esforç de la natura per reviure,

un març darrere l’altre,

fruits de força entre les espines i el fred:

branquillons d’escuma.

Al costat dels canyars, pollancres tendres i flexibles

encara vestits amb el gris de l’hivern,

comparteixen l’espai ajaguts sobre la llera.

De les seves subtils branques

encara trigarà un mes a puntejar el color verd.

Les acàcies continuen entristides pel fred.

És aviat per penjar el somriure de les seves flors en cascada

fins a la branca veïna,

però ja miren les primeres llums

amb anhel contingut.

No trigaran massa

a regalar-nos un somrís.

L’aire és net, pintat de silenci,

és pur, gairebé cruixent;

és ... meu, soledat compartida

amb l’albada

i amb el sol ixent.