"En este siglo acabaremos con las enfermedades, pero nos matarán las prisas."
Gregorio Marañón
domingo, 12 de junio de 2016
FRASE CÉLEBRE (semana del 13 al 18 de junio)
"En este siglo acabaremos con las enfermedades, pero nos matarán las prisas."
Gregorio Marañón
CALENDARI A MIQUES
Juny 2011
De
dies de polseguera,
de
pedres nues
i
camins cada dia més estrets
recorreguts
per la set de l’aigua;
d’ombres
agraïdes
i
primeres gotes de suor
lliscant
vertiginosament divertides
galtes
avall;
va
aquest juny, afamat de protagonismes,
i
oblida els primers daurats als camps
per
sorprendre’ns vestit de gris,
fred
i boira.
Hem
fet passes enrere al calendari,
gairebé
un parell de fulls,
i
juny ens situa prop de l’estrena de la primavera
quan
estem prop de la fi.
I
es queixa la gent!
En
la llunyania del nord més net,
la
tramuntana dibuixa, amb mà destra,
límits
de núvols arrenglerats;
però
és de llevant i no de ponent
que
arriba sempre el gris més intens,
aleshores,
la voluptuositat
en
forma de castell
avança
decidida per la plana reposada
per
enganxar-se, tossuda,
a
les alçades
del
meu Montnegre.
Darrere,
amb veu aspre i greu
d’ancià
venerable que parla més amb la força
de
l’experiència que amb la fermesa
d’una
veu potent,
el
Montseny,
(el
meu Montseny)
trona
per tota la contrada
amb
paraules antigues
de geni,
d’aigua,
de
llum
...
i de vent.
L’home no marca el temps,
és el temps qui marca
el ritme a l’home.
Torna
l’aiguabarreig del fang
a
pintar de llot les ribes,
tornen
els canyissos a deixar-se pentinar
pel
corrent enriolat,
tornen
els bassals a farcir el meu camí
d’espills
indiscrets que em tornin,
insistents,
malgrat
els trenqui amb passes fermes,
la
meva íntima i cercada malenconia.
He
caminat sota els núvols,
un
matí rere un altre,
sense
veure-li la cara al sol,
sense
tastar l’escalfor,
l’ànim,
l’empenta
vers el nou dia
i,
malauradament,
l’he
trobat a faltar.
Després
de mesos saludant-lo a l’albada,
després
d’admirar-me per la destresa
de
com retalla les muntanyes davant del cel,
després
de somriure amb els jocs
de
l’aigua i els colors difuminats sobre cada rinxol,
amb
arcs de Sant Martí particulars,
aquests
dies de gris impenitent, (vés per on)
l’he
trobat molt a faltar.
Però...
juny avança,
i les ombres s’eixamplen
enfosquint, complaents,
aquest agraït
meu camí.
Tot...
era mentida,
tot
façana,
tot...
una xanxa,
un
record murri de temps passat.
Aquest
juny enjogassat,
encara
riu darrera el full del calendari
quan,
ferm i tossut,
torna
a escalfar impassible el groc dels camps
fent
de l’herba... palla.
Com
oblidar que, dels mesos calents,
n’és
el primer de foc d’estiu,
de
xardor, de vehemència,
de
passió;
de
dies llargs
i
nits intensament... curtes?
En
la llunyania,
confonent
els grocs de les fogueres
amb
les darreres llums del capvespre,
la
Mediterrània més antiga,
la
de Creta, Olímpia i Minos,
ve
a retrobar, puntual, el solstici d’estiu
amb
el mateix soroll, la mateixa gresca
i
el mateix foc d’eterna bogeria.
I
quan els coets s’enlairen
empesos
per les rialles,
tot
cercant un impossible,
és
el silenci en les passes de l’aigua
qui
enfosqueix la nit més estreta,
la
que quan arriba...
ja
porta de la mà
una
silenciosa però riallera albada.
sábado, 4 de junio de 2016
ADÉU SANT MIQUEL DEL FAI
La Generalitat ens dota a tots els
mestres i professors en actiu d’un carnet de DOCENT, gràcies al qual tenim l’entrada
lliure a molts monuments, museus, monestirs, exposicions, racons d’interès
turístic, etc. Es pot comprendre, més tard o més d’hora, els visitarem amb els
nostres alumnes i l’entrada lliure no és més que una promoció.
Avui he preguntat a Sant Miquel del
Fai si el meu carnet em servia i, no només m’han donat un no rotund com a
resposta, sinó que a sobre s’han ofès i m’han titllat de surrealista, que què m’havia
pensat!
Per poder entrar he hagut de pagar, com
tothom, els 8 euros de rigor; que dius... caram! 8 euros, si tot això ho ha
fet la natura!
Feia molt temps que no passejava per
les ombres de Sant Miquel del Fai. Fa anys que, des de l’escola, havíem omplert
autocars de mainada i havíem recorregut els seus racons. Jo els he explicat que
no pensava tornar a portar mainada i ells, encara més ofesos m’han fet por,
fins i tot he pensat que, no només no em farien descompte (com jo esperava) si no
que igual ni em deixaven entrar.
No, no hi penso tornar, ni amb mainada
ni sol. Però, tots tranquils, hi havia molts turistes, sobretot xinesos al
quals s’entén que els agrada molt Sant Miquel del Fai, ... o que els enganyin com a... tals.
FRASE CÉLEBRE (... después de muuuchas semanas.....)
"No existe la libertad, sino la búsqueda de la libertad. Es esa búsqueda la que nos hace libres."
Carlos Fuentes
CALENDARI A MIQUES
Aquí teniu el mes de maig:
Maig 2011
Els
meandres del riu han deixat
la
barreja confosa de fang dels llevants
a
les ribes,
ara
les aigües són ja prou transparents
com
per mostrar-nos,
sense
pudor ni vergonya,
fons
sorrencs de daurat sauló.
El
meu riu ha escampat per fi
les
olors del llot violent de les tronades
i,
ja, l’ha confós pel de les flors,
els
canyars,
els
canyissars,
els
bogars i les bardisses.
S’estoven
per fi les fulles de tot els arbres
amb
els matins calents d’una primavera que avança,
encara
que, mirant darrere el Montnegre
i
del Montseny,
trobin
arguments per atemorir-se
amb
el cotó fluix de les tempestes:
ja arribarà la tarda
i es cruixirà de
trons,
i el xiuxiueig de
l’aire
entre els racons del
meu paisatge
esdevindrà geni
violent,
empenta i força
només... per un
moment.
Tot
seguit, la tarda recuperarà la calma
i
degotant capricioses sobre el camí,
lluiran
les fulles de les acàcies pintades d’argent.
Avui
he deixat el camí de banda,
he
baixat a la llera del riu i, agosarat,
nerviós
d’il·lusió,
m’he
descalçat
per
trepitjar en primera persona el fang de les ribes.
He
sentit,
entre
el dits,
les
confidències de l’aigua mil·lenària
portant-me
notícies de les muntanyes
i
dels pobles veïns;
de
les seves angoixes
tan
properes a les meves;
de
la història compartida
riuada
rere riuada,
des
de la mateixa llera;
de
les contradiccions en forma de tradicions,
o
de les creences capaces d’amenaçar
el
silenci i la calma
en
nom de la fe.
Però l’aigua també em recorda,
i em fa memòria
d’un munt de llegendes,
i me les explica
quan recargola els remolins
al voltant de les pedres.
Em
detalla com la boira de les foscúries del bosc
forma
part del vel etern de les dones d’aigua,
d’antic,
poderoses i màgiques;
ara,
entristides de brutícia i oblit.
Cruixen els marges,
l’herba tendre ha esdevingut palla
groga
i els perfums i les roselles tendres
ara, finals d’un maig calent i eixut,
han esdevingut,
només... pols,
trista, volàtil i impertinent
pols.
Tot
el marge,
fa
només uns sospirs rebel de colors,
no
és més que uniforme i esgrogueït subratllat
del
camí.
Trepitjo
els rostolls eixuts
amb
el somriure de les primeres calorades,
l’estiu
és proper ja, però la veu del riu
encara
és ferma:
encara
pinta de lluïssors el seu recorregut
quan
arriben els vermells i els grocs
de
cada capvespre.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)