Juny 2011
De
dies de polseguera,
de
pedres nues
i
camins cada dia més estrets
recorreguts
per la set de l’aigua;
d’ombres
agraïdes
i
primeres gotes de suor
lliscant
vertiginosament divertides
galtes
avall;
va
aquest juny, afamat de protagonismes,
i
oblida els primers daurats als camps
per
sorprendre’ns vestit de gris,
fred
i boira.
Hem
fet passes enrere al calendari,
gairebé
un parell de fulls,
i
juny ens situa prop de l’estrena de la primavera
quan
estem prop de la fi.
I
es queixa la gent!
En
la llunyania del nord més net,
la
tramuntana dibuixa, amb mà destra,
límits
de núvols arrenglerats;
però
és de llevant i no de ponent
que
arriba sempre el gris més intens,
aleshores,
la voluptuositat
en
forma de castell
avança
decidida per la plana reposada
per
enganxar-se, tossuda,
a
les alçades
del
meu Montnegre.
Darrere,
amb veu aspre i greu
d’ancià
venerable que parla més amb la força
de
l’experiència que amb la fermesa
d’una
veu potent,
el
Montseny,
(el
meu Montseny)
trona
per tota la contrada
amb
paraules antigues
de geni,
d’aigua,
de
llum
...
i de vent.
L’home no marca el temps,
és el temps qui marca
el ritme a l’home.
Torna
l’aiguabarreig del fang
a
pintar de llot les ribes,
tornen
els canyissos a deixar-se pentinar
pel
corrent enriolat,
tornen
els bassals a farcir el meu camí
d’espills
indiscrets que em tornin,
insistents,
malgrat
els trenqui amb passes fermes,
la
meva íntima i cercada malenconia.
He
caminat sota els núvols,
un
matí rere un altre,
sense
veure-li la cara al sol,
sense
tastar l’escalfor,
l’ànim,
l’empenta
vers el nou dia
i,
malauradament,
l’he
trobat a faltar.
Després
de mesos saludant-lo a l’albada,
després
d’admirar-me per la destresa
de
com retalla les muntanyes davant del cel,
després
de somriure amb els jocs
de
l’aigua i els colors difuminats sobre cada rinxol,
amb
arcs de Sant Martí particulars,
aquests
dies de gris impenitent, (vés per on)
l’he
trobat molt a faltar.
Però...
juny avança,
i les ombres s’eixamplen
enfosquint, complaents,
aquest agraït
meu camí.
Tot...
era mentida,
tot
façana,
tot...
una xanxa,
un
record murri de temps passat.
Aquest
juny enjogassat,
encara
riu darrera el full del calendari
quan,
ferm i tossut,
torna
a escalfar impassible el groc dels camps
fent
de l’herba... palla.
Com
oblidar que, dels mesos calents,
n’és
el primer de foc d’estiu,
de
xardor, de vehemència,
de
passió;
de
dies llargs
i
nits intensament... curtes?
En
la llunyania,
confonent
els grocs de les fogueres
amb
les darreres llums del capvespre,
la
Mediterrània més antiga,
la
de Creta, Olímpia i Minos,
ve
a retrobar, puntual, el solstici d’estiu
amb
el mateix soroll, la mateixa gresca
i
el mateix foc d’eterna bogeria.
I
quan els coets s’enlairen
empesos
per les rialles,
tot
cercant un impossible,
és
el silenci en les passes de l’aigua
qui
enfosqueix la nit més estreta,
la
que quan arriba...
ja
porta de la mà
una
silenciosa però riallera albada.
Bones tardes Quim!
ResponderEliminarÚnicament volia dir-te que he trobat molt a faltar els teus poemes.
Emplenen de vida la quotidianitat.
Abraçades grans.