ESTIU DE SUTGE A L'EMPORDÀ

L'agost de 2003 (concretament el dia 13), una part dels boscos propers al meu poble es varen cremar. A la vista de les flames, del fum i els plors de la gent, cercant com expressar els meus sentiments i les meves emocions, vaig escriure un poema. Afortunadament vaig poder-lo llegir en un parell de recitals de poesia encara que... mai va sonar com aquell dia quan, encongit, l'escrivia. Avui, davant el desastre del nostre Empordà, l'he recuperat del bagul dels records perquè és i serà, malauradament, vàlid. Les fotos que l'acompanyen són del desastre que ens encongeix l'ànim a tots com a individus i com a país.

CONTRALLUMS EN INCENDIAT ESTIU DE SUTGE:

La por s’ha passejar per la meva pell (i no de puntetes).

Ho ha fet amb passes llargues, pesants i sorolloses

de ciclop irat que cerca venjança d’un Ulisses trampós.

Cada porus ha tancat dins seu, estrenyent-la,

una por individual (una por singular que m’arriba en plural)

... i de color negre.

En la llunyania dels meus paisatges,

en l’horitzó del més domèstic i proper,

ha entrat de sobte, ennuegant-se amb glops apressats d’aire calent,

l’infern.

Sense silencis (tant li és), ha fet propera en mi, impotent,

aquella por que havia vist, sempre absent,

en ulls d’altri.

Sense cap gaudi he assaborit el fum,

mastegant amb fàstic, una a una i impacient, les seves lletres,

feréstegues lletres que pinten de groc les imatges

i vesteixen el sol de nit rere les cortines del plor dels homes.

L’he vist créixer, fer-se gran,

(gegant sense mesura)

com un geni maleït orfe de làmpada màgica;

i en un instant, amb l’ànsia de qui arriba tard enlloc,

gira

i envolta l’espai amb potents volutes sense fi:

espirals vermelles de sang,

hèlix blanques d’esglai,

tirabuixons negres de mort.

El seu aturador és el caprici enjogassat dels vents.

És estiu però... neva.

Les volves grises, no glacen postals de muntanya

ni nadals de conte;

els flocs que voleien no són de vida,

ni de color,

són uniformes de mort desfilant per la muntanya,

maquillatge de difunts en comèdies de l’absurd,

finals sense principi.

I les llàgrimes esdevenen negres,

i solquen injustes les galtes del meu poble

arrossegant part del seu passat

en rastre de cargol negre sobre un mirall trencat;

mirall del seu present,

ara també, negre;

i mirall del seu futur, potser també

... negre.

¿Esdevindran verds tots aquests negres

o serà ja la nostra vida del color de les pel·lícules antigues?

Tordera, 14 d’agost de 2003