S'aixecava mandrós,
difuminant la boira
amb violentes queixalades de sol.
La rosada, agra fel de rutina,
esquitxava de gris i negre
cada una de les ombres
de la nit.
pènduls de dubte etern,
plegaven ja les seves veles,
car el viatge de foscor
enllestia singladura
al port del matí.
Els noctàmbuls
apuraven les darrers copes
de vigília, tot cercant raons
per anar a dormir.
A la finestra, les primeres veus
posaven música al somni darrer,
que no únic.
Torna, lent i feixuc,
a rodolar el món.
Com m’agrada veure començar el dia, veure l’albada , penso que ofereix un munt d’oportunitats per començar de nou o continuar allò ja començat. Gaudir de sentir-se viu i respirar juntament amb el món que gira.
ResponderEliminarQuim he llegit el llibre que hem vas comentar d’Amin Maalouf “Los Desorientados” realment com vas dir, es molt interesant .Gracies per aconsellar-me’l .
Una abraçada gran .
Amin Maalouf té la virtut que escriu pensament i reflexions que, lector insignificant com sóc, em fa pensar ..."això que diu jo també ho penso. La diferència està en que ... ja m'agradaria a mi explicar-ho com ho explica ell".
EliminarSí, els seus pensament són els nostres, no així la seva literatura.
Gràcies per llegir-me.