MALENDREÇOS, poema 19

Fa només uns dies parlava amb algú de la relativitat del temps, de com el seu pas és tan heterogeni segons què i segons qui; i vés per on em trobo que, en el poema que toca aquesta setmana, de fa un grapat d'anys (2001), jo parlava d'aquesta relativitat jugant amb els grans de sorra que cauen en un rellotge antic.

SEGON A SEGON

Cònics rellotges de sorra,

medievals marcadors de ritme

que, impassiblement,

descompten, gra a gra,

els moments de vida

que ens queden.

Vivim avui un gra de present

i, com a present, cau,

i nosaltres amb ell.

Del primer con

salta directe, sense distraccions,

amb la mateixa velocitat, 

amb la mateixa independència

que la resta,

a l’altre con.

De l’espai de futur

passa a l’espai de passat;

i el present,

limitat a un moment,

no existeix,

no reposa en lloc,

senzillament... passa.

Només és en el recorregut

d’un espai on coincideixen

principi i final.