L'any 2001, tot celebrant a l'escola el dia internacional del SIDA, vaig escriure un poema per llegir en l'acte central. Es tracta d'un poema escrit sense dependre de "muses" o imprevisibles estímuls externs, és a dir, escrit sota una motivació cercada. Deixar-lo oblidat, surant en l'èter d'aquell dia, em sembla poca justificació; és per això que, per tal de no abandonar-lo a la seva sort, el porto fins aquí, fins el meu espai de Malendreços.
SIDA
No
sóc invisible,
ni
immutable, ni intangible;
però
sovint no em veieu,
voleu
canviar-me i ni em toqueu.
Els
meus ulls també ploren,
i
s’omplen amb imatges de rebuig
que
els vostres ni entreveuen.
El
meu caràcter se’n ressent
i
tremola, insegur, encerclat de núvols negres
carregats
per les vostres tempestes.
La
meva pell és suau,
com
la vostra,
i
pateix amb el tacte del menyspreu.
Una
paraula fa frontera
i
aixeca barreres d’ignorància
infranquejables
per la barbàrie i la por:
SIDA.
Quatre
lletres, acrònim sintètic
que
representa missatges desconeguts,
m’acusen
impies.
Però
vull canviar el seu sentit,
m’heu
d’ajudar a canviar la noció
que
el món en té d’elles:
Que
la S digui sí,
un
sí afirmatiu, confiat, sincer.
Que
la I confessi un únic objectiu:
la
integració.
Que
la D apunti una única sortida:
el
delit per viure.
I
que la A formuli un sol missatge:
tot
el nostre AMOR.
No hay comentarios:
Publicar un comentario