CALENDARI A MIQUES

Una empenta i ja hi som: novembre ens ve a veure disfressat de penellet, de moniato, o de castanya. Per més que molts s'entossudeixin, aquí, a casa nostra, mai ens hem disfressat de Halloween. 

I són... pesats!! 

Tot i això, si tant els agrada el halloween dels nassos, els animo a cercar un substitut a "truco a trato" en català, amb una mica de gràcia.

Aquí us deixo el poema del mes de novembre, i ja en queden menys.

---

Novembre 2011

---

Comença el mes rutinari,

amb aquesta impenitent calor

arrossegada des del mes d’agost.

Durant el mes de juliol la tardor ens va sorprendre

darrere les cantonades,

i ara, és juliol qui repeteix el seu temps i el seu espai,

insistent, a cada mes.

Tots Sants no torra castanyes,

cerca el sol a la sorra de les platges.

Això sí, al capvespre,

quan la llum se’n va a dormir,

la rosada esdevé boira

i, com una lleugera capa,

cobreix tots els racons de llàgrimes fredes.

Finalment, vençuda pel calendari,

afluixa i, si bé tímidament prova de tornar-hi,

la calor ja no entra per les finestres

del rodolar del temps amb la mateixa empenta:

la tardor s’ha instal·lat, definitivament,

i... ja era hora.

Com feia molt temps,

els llevants esdevenen un de sol,

llarg i intens,

potent,

constant i perenne,

un dia i un altre

per comptar, gairebé,

un parell de setmanes.

Dies més lleuger,

ploraner i tímid,

que s’atura un grapat d’hores per agafar aire

i tornar, cap al tard, amb la mateixa dolçor

que ho havia fet fins aleshores.

Altres jornades el plor és intens,

desconsolat,

de rebequeria inabastable que no troba fre

quan cau la tarda,

i s’estira nit enllà, molt més enllà

de la matinada.

Arraulit entre els llençols

somnio amb els bassals al meu camí,

i compto de memòria

quans miralls m’ofereix el temps

per esbocinar

amb el ritme enèrgic de les meves passes.

Imagino la dansa eterna

de les fulles,

voleiant impenitents i enrinxolades,

provant de no tocar terra,

coquetes, no fos que el fang

emmascarés els vermells i els grocs

que el calendari li ha pintat

a les galtes.

Si bé el riu, el mes passat,

ja havia acaronat

alhora les dues ribes,

ara l’empenta va molt més enllà:

no és carícia,

ni moixaina,

és força, és energia,

és braó.

L’ímpetu de l’aigua arrossega

les marques del temps a la llera:

s’enduu les canyes,

s’enduu les herbes,

s’enduu les petites pollancres

que provaven de fer-hi llar,

i algun que altre vern

jove despistat, confós de riba,

de temps

... i de destí.

Cada remolí porta una queixa

amarga i antiga,

endreçada feia temps

i apresa al dictat de la natura

esgotada de lluita.

L’home?

què fa l’home

davant la força d’unes onades

desbocades, cercant cegues

l’abraçada confortable de la mar?

Admirar,

respectar,

aprendre.

Tot l’aire del meu camí,

confós els darrers mesos

per les herbes,

per les flors,

la pols

i el vent calent,

esdevé especialment...

fang:

a les basses,

a les canyes

i al terra;

però, sobretot, inconfusible,

voleiant impenitent;

eteri, invisible,

omplint-t’ho tot

...d’una intensa olor de llim.

Quan la calma torna a escriure

el pas dels dies amb tot de petges

al fang del camí,

ja és la fred al matí

qui emboira les primeres hores,

dilueix els colors de la matinada

per confondre l’horitzó

quan emmiralla

els grocs i els blaus de l’albada

a cada un dels meandres.

Encara no s’ha desvetllat la primera llum

i ja admiro les formes,

 els colors

i la força

d’una nova jornada.

Serà tan perfecte el meu dia?

Estaré jo a l’alçada?