CALENDARI A MIQUES

He trigat. 

Han passat deu dies de desembre (el mes deu pels romans -curiós!) i no he trobat fins ara un forat a les meves rutines de feina per presentar-vos l'apartat de desembre al CALENDARI A MIQUES. Serà perquè les beneïdes rutines em bressolen massa, i em fan somriure, i em transporten d'aquí cap allà, de la infantesa a la maduresa passant per la joventut. 

Tot està ple de desembre. 

Ja només en queden dos, gener i febrer, i podrem tancar aquesta llarga sèrie del calendari.

---

Desembre 2011

---

El capvespre té pressa.

Tot just comença la tarda

i ja arriba la nit,

i la fa fora

per ensenyorir-se,

poderosa,

de la foscor.

En un sospir

el migdia deixa de ser

per ser...

mitjanit.

L’empenta dels llevants

va esborrar les històries més velles,

i ja gastades,

escrites amb cal·ligrafia antiga

a la llera del riu;

ja veus, que capriciós,

només ho feia per escriure noves faules

per explicar a la tarda.

Són nous els meandres,

nous els girs,

nova la sorra humida

daurada de sauló.

I ara,

serà el dit del temps

qui tornarà a escriure,

pacient i curós,

amb l’empenta

del pas dels fulls del calendari.

I també qui llegirà,

dies,

setmanes,

mesos enllà,

què vàrem viure

en comunió amb el riu,

amarats d’olor de llim

una tardor que ja s’acaba.

Camino amb els ulls

traçant mecànicament

paraules noves per fixar

en la memòria del meu riu.

Però... ho deixo en imaginari passeig:

el riu no em necessita

per escriure el seu destí,

ja té les seves paraules,

la seva història,

l’aigua,

la calma i el temps.

Al matí és la rosada

qui enfosqueix cada passa.

És el seu alè

qui entela l’herba,

els arbres,

les fulles grises

que encara resten

a les, cada dia més nues,

canyes.

A la tarda,

breu tarda,

ho fan les ombres

cada dia

més agosaradament allargassades.

Els núvols prims

enteranyinen la brevetat del dia

de fred i vent;

a la tarda,

pinten amb mà destra

tot el capvespre

de taronges i grocs.

Cada volta són més a prop

l’albada i el crepuscle

si segueixen acostant-se

... em constarà reconèixer

on és el cap del dia.

Lluny,

prop del poble,

del brogit i de la llum,

els colors del Nadal ja fa dies

que voleien sobre les teulades

cercant il·lusió i fantasia.

Aquí,

arran de camí,

tot és a punt per l’arribada

de la lluïssor del glaç.

Malauradament,

amb la inèrcia d’un any

sense esma per seguir cap ritme,

podria ser que aquesta lluïssor

enguany,

es fes pregar.

Totes alhora,

al mateix temps

i amb la mateixa velocitat,

han pres una decisió:

volar.

El vent de ponent,

enfredolit,

més que glaçat,

ha començat,

sistemàtic,

a arrencar, una a una

però també a grapades,

totes les fulles, eixutes ja,

algunes arrugades,

que la tardor a punt d’enllestir

havia oblidat

però que, metòdica,

s’havia encarregat

de pansir.

El cel serè,

pigallat de grocs i grisos,

ha esdevingut, en un instant,

pelatge de felí;

i el dèbil sol d’hivern,

que fins ara amarava el paisatge,

amb tant vol de fulles

... s’ha, fins i tot, ... enterbolit.

S’han esperat gairebé un parell de mesos,

moltes, encara penjades

sense vida

de la branca més alta,

per començar un viatge

que té la fi com a retorn

a l’altra banda de la línia de l’horitzó.

On van les fulles

quan el vent les espanta?

quin és el seu destí?

Per què m’encisa el seu vol?

Totes porten escrit un missatge secret,

un somni particular,

un desig, un anhel.

Viatge?

no, és recerca.

Cada fulla busca

on comença i on acaba

la seva realitat.