Gener
2012
Avui,
després
de setmanes sense fer-ho,
he
tornat a baixar a la llera
del
meu riu,
d’ençà
dels darrers
geniüts
llevants que no ho havia fet.
Havia
vist en la distància del camí
com
l’aigua havia preparat
la
llibreta de la sorra
per
tal que el temps tornés a escriure,
amb
cal·ligrafia de caprici,
noves
històries.
Avui
he estat jo
qui,
poruc i tímid,
he
escrit una petita i particular història
caminant
pels renglons dels camis de l’aigua.
Allà
pollancres ajaguts, derrotats
per
la força del corrent;
més
enllà una acàcia descalçada
pels
remolins fangosos;
prop
la riba, troncs i branques
impossibles
d’identificar
aplegats
per l’avinguda,
com
a peces d’un particular trencaclosques
que
no es pot desmuntar;
aquí,
la sorra apilonada, insensible
i
sense petges;
i,
al seu costat,
el
sinuós curs net de l’aigua,
enriolada
de lluïssors,
transparent
i calma.
Embolcallant-t’ho
tot...
només
... silenci.
No
crida l’empenta de l’aigua,
ni
un bri de vent,
ni
un xipolleig;
ni
un cant, ni un crit,
ni
un ... ocell.
Només
les meves passes
fregant
la sorra,
marcant
fins el proper geni
de
llevant,
el
pes indeleble de la meva petja.
Monotonia de gener:
minves i boira,
lluna freda
i pampallugues als estels.
La
fred, rigorosa,
la
que porta el nom de les bufandes
i
dels peücs...
el
nom dels guants,
de
les orelleres i els barrets,
aquella...
no
hi ha maneres
que
arribi!
Fins
i tot hi ha dies
que
la natura just aixeca una cella,
just
obra un ull i gairebé intenta
desvetllar-se
i
oferir-me el regal de la primera flor.
Sortosament...
la
matinada encara es vesteix de glaç
i,
malgrat que als migdies
el
sol escalfi amb traïdoria les ombres,
el
dia és massa curt per a temperar prou
la
son d’un hivern estrany.
Les
darreries de mes,
amb
les presses de qui vol
recuperar
terreny i feina,
fama
i costum,
arriba
d’una glopada
la
primera cavalcada
seriosa
de glaç i fred.
Qui
sap si ara,
quan
tot el meu horitzó
no
és més que un únic núvol
tremolós
de gris,
no
es deuen haver empolsegat de blanc
les
espatlles del Montnegre.
Friso
perquè arribi el matí
i
el vent obri el paisatge:
vull
recuperar de la memòria de sempre
la
postal infantil
d’un
Montseny familiar
amb
tot de cabells blancs
pintant-li
els venerables polses.
Avança el dia.
Pas de pardal a pas de pardal.
El silenci de la foscor
marxa.
Les hores joves
omplen de llum la tarda.
Quim bona nit!
ResponderEliminarHe acabat de llegir un llibre on una part d'ell parla dels poetes i m'ha transportat a tu.
Diu:
"El poeta es deixa extasiar per tot el que l'envolta. Observa el món amb una pau incomparable, amb una tranquil-litat d'esperit poc igualable. Contempla el paisatge natural sense presses, sense inquietud, sense nerviosisme. S'acoble perfectament al ritme exterior i es deixa arrossegar pel batec del temps, del temps del sol i de la lluna".
El llibre es: L'eternitat de l'instant ( Francesc Torralba i Roselló).
Quim sempre he pensat que tens un do, el do de ser poeta.
Abraçades grans i gracies per crear.
Tant de bo tinguessis raó!
EliminarM'agrada escriure, i deixar-me embolcallar per les paraules. Sovint me les miro des de fora i construeixo lliurament sense més fre que la manca de pudor, de vergonya. Sí, sóc un desvergonyit que s'atreveix a ensenyar les emocions més properes vestides de text.Hi ha gent, com tu, que es deixa mullar per aquestes sensacions, però... la majoria, davant els versos, porten impermeable!!
Gràcies per fer-me sempre costat!