CALENDARI A MIQUES

FEBRER

Enllestim aquest calendari d'observació emocionada. Vaig començar un mes de març a recórrer el meu passeig amb ulls curiosos, i enllesteixo al febrer. Si puc, si l'empenta m'anima i la mandra no m'engoixa, a partir del mes de març iniciarem un altre recorregut pels meus versos. Ja sabeu, fins on arribi l'emoció.

---

Febrer 2012

---

2 De febrer.

He sortit de matinada.

Era fosc encara

quan, tot just obrir la porta del carrer,

m’ha sorprès,

bocabadat,

el vol ingràvid d’un menut floc de neu.

Lluny d’acovardir-me,

per arraulir-me

una altra volta al llit

poruc de la fred,

la seva petitesa

m’ha empès,

amb més il·lusió si era possible,

al meu camí diari

de convivència acostumada

amb la meva solitud,

al costat d’una referència:

el meu riu.

I... sí, he fet de testimoni,

de notari inconscient:

la màgia existeix,

neva!

La meva imprudent prudència

m’ha fet agafar el paraigües.

No sé de què esperava protegir-me

la consciència.

Però, com barrejar la màgia i el silenci?

com dibuixar en paraules

el vol de l’aire disfressat de glaç?

com descriure el vol uniforme

de cada bafarada de tramuntana

enrinxolant el color blanc?

He caminat sense tocar el terra,

surant a sobre del vent

sense temps per veure

en la penombra,

com cada ombra

s’empolsegava, presumida,

amb pólvores màgiques

de fred.

Literalment,

sense metàfores,

avui el vent i la fred

m’han regalat

un munt d’abraçades.

3 De febrer.

Torno a sortir de matinada.

Encara assaboria

les imatges endreçades

de la màgia viscuda ahir

i... qui m’ho havia de dir!

Torna l’aire a cridar el meu nom

a cau d’orella,

em torna a empènyer

pel meu passeig

el blanc de la matinada,

una altra vegada

esquitxada de glaç.

De més grans,

com plomalls;

de més petits i tímids,

com el pèl moixí

d’un adolescent;

de més agosarats,

més que pelusses, borralls;

d’enormes i apersonats,

gairebé amb vida pròpia,

capaços de dirigir

la direcció de vol

i els girs de la resta.

Avui,

sense la protecció inútil del paraigües,

deixant-me acaronar les galtes

per la sorpresa incontrolable

de les fredes moixaines,

he tornat a fer el meu passeig.

Tot és núvol,

tot cotó fluix:

els arbres i el camí,

les ombres i les llums,

el riu i la llera,

les herbes glaçades i el temps.

Sí, tot és núvol.

La meva consciència del temps,

de les rutines,

de les monotonies

que ens controlen

un dia sí i un altre també,

per art de màgia,

de la màgia del vent i la fred,

esdevenen, per un moment,

etèries,

inconsistents.

Núvol blanc de vent i fred.

Si ahir era màgia,

avui, què és?

Enyoràvem el gel,

enyoràvem la fred.

Les veus impersonals,

aquelles que ho saben tot

darrere les cantonades,

que comenten el present

sense més futur que el seu passat,

deien que la primavera

girava el darrer revolt del seu camí,

i ... no.

Vet aquí

com, sense fer soroll,

gairebé sense adonar-nos,

ha vingut l’hivern de veres

a glaçar-nos les paraules,

a encendre les candeles

i cercar-nos els peücs.

Sí, fa fred, molta fred,

gairebé esdevenen insensibles

els dits i les hores,

l’ànim i els dies,

la memòria i les emocions.

Un dia ens envolten bafarades,

i un altre ens envolta ... l’alè.

Aire gèlid de tramuntana

capaç, poderós,

de gelar el vol dels ocells.

---

Giro el darrer full del meu calendari,

tanco el cercle al costat del meu riu.

No, no és mentida,

ni xanxa:

ha passat,

veloç i indiscret,

pel nostre costat,

i gairebé de puntetes,

tot un any.

Després de recorre’l

mes a mes,

d’escriure’l

i descriure’l

emoció a emoció,

continu, impenitent,

el meu passeig solitari

mastegant, en silenci íntim,

les paraules,

les passions, els plaers

i els goigs

que em regala, dia a dia,

el meu paisatge.

La visió del meu espai

darrere el meu vidre

és, només un caprici,

a mi em pertany.

Viure-la, és una opció

que està a totes les mans

i darrere tots els colors dels vidres.