Sí, és possible, ho accepto. Aquest poemari és certament "surrealista", però no em direu que la nostra relació amb la nostra ombra no ho és tot sovint.
5
Poques
coses em confonen més
que
pensar en la meva ombra
quan
sóc dins la foscor.
vull
creure que hi és malgrat no veure-la,
o...
realment no hi és?
Impossible!
Tremolo
només pensar-ho!
És
aleshores,
quan
m’imagino sol,
sense
l’altra part de mi
i
em sento perdut.
Qui
em donarà la pausa,
i
el ritme,
el
reflex del meu somriure,
la
primera llàgrima
o
l’orgull més íntim?
Hi
és, segur!
Ensenyorida
de la foscor que tant coneix,
però
propera,
sempre
formant part de mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario