ERNEST LLUCH, ja dotze anys

El 21 de novembre de l’any 2000, quan em sorprenia la notícia de la mort de l’Ernest Lluch, la ràbia em va fer seure a escriure. Va sortir un poema que gairebé ni vaig repassar i el vaig endreçar a la carpeta dels impulsos per deixar-lo dormir. Ara, quan es compleixen dotze anys d’aquella mort, he anat a la carpeta on endreço els somnis i l’he rescatat del meu oblit. Aquests és, doncs, aquell poema envellit a la foscor de la meva carpeta.

HAN MORT L’ERNEST LLUCH

Novembre de tardor plena,

que confon les meves llàgrimes

amb fulles viatgeres.

D’un bosc d’arbres experts,

de colors diferents

però capaços, junts, de compartir vivències

avui, una mà indecent i cega,

n’ha tallat un,

aquell que més ombra feia.

Quan el vent bellugava ses branques

i una fulla queia,

era un concepte en el vent

pintant raons de convivència.

Però, ara, tot l’arbre és a terra.

Ja no voleiaran més les idees.

Creuen els assassins

que enterren una creença

quan, el que fan és donar ressò,

donar veu a la terra

que parla de convivència,

de paraules estretes,

de mots encreuats

entre unes i d’altres penses.

Només de caure,

al clot que hi deixa a terra,

milers de plançons aixequen

ben amunt els seus caps.

Desitgen aire, espai,

volen arribar a les estrelles,

i amb elles, ben fort,

repetir totes els propòsits

que l’arbre expert,

per mà bruta mort en novembre,

els ensenyà quan, encara,

era ben ferm a terra.