POEMA XXIX (a la meva llibreta)

No sempre les paraules venen a la boca amb la precisió que voldries, ni de temps ni d'emoció. La por de no poder escriure, de perdre la màgia de lligar dues paraules amb més llaços que la sintaxi, sovint em fa... tremolar, em fa... escriure, perquè la inspiració sempre t'ha d'agafar treballant.

Per què tinc por del paper en blanc?


Per què el seu desert
és el meu desert,
i, alhora,
m'ennuego en la seva absència?





Per què en el silenci
m'eixordo amb els seus crits 
d'auxili?






La recerca de la paraula precisa
t'acosta, sovint,
la imprecisió del sentiment;
que no desperta quan tu vols,
sinó quan la pell li exigeix respostes
davant el desgranat
del fet diari,
de l'hàbit i la rutina.