POEMA XXXII (A la meva llibreta)

Una albada especial, d'aquelles que aturen el temps i et demanen atenció. Primavera, segur. Mires cap al Turó de Sant Joan i, mentre el sol s'enfila per la seva esquena, reflexiones. Tot esdevé relatiu. Tot.

Has vist com la llum avança?

Has vist com les hores 
s'empenyen rellotge enllà,
i matina més l'albada 
que ahir?




Llueix el verd
i, com aigua d'ànsia,
és mantell i flassada
per una natura fredolica
acabada de desvetllar.



Aquí hi ha un groc,
més enllà, un blau intens;

I un vermell,
i un altre groc
però menys despert;

i el tapís guarnit de vida
esdevé,
que no hi era,
màgia subtil i efímera
en les mans d'aquest...
apressat temps
que tant s'apassiona per córrer

vés a saber per què.