CALENDARI A MIQUES

El vent, puntual, va encalmar-se a l’hora exacta i va esdevenir solament lleu brisa, suficient per escampar arreu l’olor de l’herba acabada de tallar.

Havíem pregat al riu que fos pacient i estirés el seu cabal encara uns dies més, just per poder homenatjar-lo, i ell va respondre eixugant tots els meandres menys aquell que, prop nostre, ens permetria jugar.

El cel, després de tardes amenaçant tempesta, era net, sense cap núvol que destorbés el somriure de la lluna, arribant, precisa, just quan l’esperàvem.

La gent s’atansava a la llera amb pausa, i s’admirava de l’espai, de l’entorn, de la perspectiva, tot i que res era nou perquè el poble, el nostre poble, era el mateix que unes hores abans suava juliol a la feina o passejava distret per sobre del Pont de Ferro.

Els moviments precisos a la sorra, resseguint els records de temps passat als somriures del públic; la veu, dins la música, neta, de metall brunyit darrera un somriure còmplice; els versos fluïen sols, un mes darrere l’altre, per tancar un any viscut intensament a la vora d’un paisatge familiar.

Tot, tot va esdevenir perfecte.

“- Que potser ho tornareu a repetir?”

La màgia arriba, es viu i... marxa. Repetir? Impossible, caldrà cercar d’altres màgies.

Gràcies a tots aquells que han fet possible un moment màgic. Sílvia, Glòria, especialment vosaltres que heu cregut que l’emoció dels versos no és, només, als prestatges més  alts i inabastables, sinó en les mans de la gent, de la nostra gent que sent i s’emociona.