Sempre m'ha corprès la força de la natura, és per això que sovint li he dedicat els meus versos: una tempesta, una mar irada, un vent tot geni. Aquest és un altre d'aquests poemes admirats, escrit després d'una carrera particular sota una pluja violenta, amb llamps i trons inclosos. Arribat a casa, encara amb els cabells molls, em vaig asseure a escriure'l.
Els focs d'artifici
humits,
il·luminen,
sobtadament i sense anunciar-ho,
les darreres ombres de la tarda.
Les siluetes,
mig ombres,
mig formes,
dibuixen un paisatge conegut
amb perfils esfilagarsats
de pluja.
Encara la fred no m'ha vingut a veure.
Per més que l'aigua em mulli,
encara sento a la cara
les meves galtes esverades
de vermell.
El silenci no existeix,
i no parlo del ritme sense compàs possible,
(sense partitures ordenades
ni absents batutes de directors transparents)
parlo del batec enèrgic del meu cor,
del xipolleig dels meus peus
per foscs bassals,
fent ziga-zagues
no fos que quedés,
amagat i sorprès,
algun mullat mirall per trencar;
parlo del vent a les branquesde les queixes de les fulles,
porugues,
ignorants
del camí que han de seguir
per ballar-lo,
abans la mort
no les sorprengui;
parlo de la foscor
esberlada,
com cortina esquinçada
per escletxes de llum.
Jo voldria ser tempesta
amb llamps i trons a les mans,
cabells mullats de pluja violenta
pentinats de vent i gris.
No hay comentarios:
Publicar un comentario