MALENDREÇOS, poema 1

Tots lamentem profundament l’accident de tren a Galícia, i és clar que el lamentem; com tots admirem, celebrem i felicitem al poble gallec per la seva ràpida i solidària resposta. Que ningú s'ofengui, no és aquesta la meva intenció, però no és estranya aquesta resposta, tots els pobles la tenen, arribada la desgràcia no hi ha diferències, ¿o es que algú pensa que un andalús, un madrileny, un basc o un català oferiria una altra resposta? La solidaritat no coneix nacionalitats: entén de persones.

Fent selecció entre els meus poemes antics n’he recuperat un que vaig escriure el Nadal de 2002 (i que inaugura el nou poemari de “MALENDREÇOS”). Just un mes després de l’enfonsament del Prestige, quan tot el país, sense distinció d’orígens es va vestir de blanc solidari a les negres platges gallegues per arrencar txapapote de les pedres. Sí, també tot el país va ser aleshores solidari davant la desgràcia que començà un 13 de novembre de 2002 amb “[...] unos hilillos con apariencia de plastilina [...]”; perquè, insisteixo, La solidaritat entén... de persones!

ONADES NEGRES I GAVINES BLANQUES

Ja no és domini de verd i blau,

de poder i força,

de notes en pentagrama d’onades.

Ja no és silenci, ni calma,

ni bram ni vigor.

Els perfums de lluny,

les brees ensucrades, agafades als vaixells,

han perdut el seu nord i no hi arriben.

Les roques, parets vives,

retallades pel fuet de l’aigua,

són nues... i negres.

La brúixola de l’oratge

no sap quin punt marcar

i, després de girar boja, no crida, sent vergonya,

només plora dins la seva caixa de vidre.

Color de dol perquè el mar

s’ha mort.

En la pissarra d’aquest paisatge

escriuen blancalls joves

paraules plenes i fortes,

carregades de valor:

jovent, natura, treball, esperança.

“Ho copiaràs cent vegades

i, sobretot, amb bona lletra.”

I amb paciència monàstica

un rere l’altre les escriuen,

copien en el rengló de l’horitzó,

blanc sobre negre, les quatre paraules.

JOVENT, NATURA, TREBALL, ESPERANÇA.

Com formigues en estiu ric,

en filera de desordre ordenat,

arrosseguen la il·lusió per la sorra

de platges pigallades, fent trista collita

amb la força de les mans.

Amb ungles de cartró

esgarrapen de la cara d’un país

la vergonya de la impotència,

posant innocència

on hauria d’haver previsió.

Sí, color de dol perquè el mar

s’ha mort.

2002