MALENDREÇOS, poema 2

L’avantatge de revisar poemes antics en aquest poemari dels MALENDREÇOS, és que no recordo perquè varen sorgir, i sovint tampoc on ni què els va motivar. Són poemes aïllats, sense vinculació a res concret, que comuniquen o no, sense condicions prèvies.

Avui us presento un poema molt antic, gairebé fa olor de resclosit, que vaig escriure al 1995. És divertit recuperar un poema tant antic, em sembla aliè, com si l’hagués escrit algú altre, cosa que em permet ser més crític. Tot i que m’agrada llegir-lo tal com el vaig fer, suposo que ara l’escriuria d’una altra manera. Sí, això també m’ajuda a adonar-me com anem canviant.

ENVEGES, QUÈ ENVEGES?

Enveges, què enveges?

No tens prou?

Ets tu i ets molt.

Tot

 

Quant sents l’aire a la cara,

quant et fa tancar els ulls,

quan t’estira la roba,

quan entre les seves mans et recull.

Quan a l’envoltar-te el color verd

i amb olors a terra molla

et fa respirar,

quan veus entre els arbres

la llum vibrar.

Enveges, què enveges?

No tens prou?

Ets tu i ets molt.

Tot

Quan la mainada t’estira,

quan t’engresquen amb la mirada

quan la seva rialla et dicta

que encara estàs a la seva alçada.

Quan crear és possible,

el fre ningú te’l posa,

pots cantar a la vida

o, a qualsevol cosa.

Enveges, què enveges?

No tens prou?

Ets tu i ets molt.

Tot

Et suposen necessitats,

les ones te les diuen.

Què hi ha de veritat

en dubtes que altres viuen?

La suficiència et perd

necessites dels altres

com els altres et necessiten.

Hi ets per tots i tots són per tu.

Compta-hi i deixa

que els altres comptin que hi ets.

Enveges, què enveges?

No tens prou?

Ets tu i ets molt.

Tot