Enllestit l'any 2002, passo al següent i continuo descobrint poemes oblidats. Aquest primer, també en castellà, jugo amb el paral·lelisme de la tardor i les fulles com paraules, o... les paraules com a fulles. Que el lector decideixi.
ÁRBOLES DE NIEBLA
Árboles de niebla,
desnudos,
envueltos en aire y palabras
tristes,
que giran en remolinos de invierno.
Unas suben acompasadas,
alargando la mano,
queriendo recoger una sonrisa.
Otras, hundidas en lágrimas,
esperan el momento oportuno
para dejarse morir
sin más consuelo
que el que tú las pronuncies.
Quim bona nit!
ResponderEliminarEt vaig seguin en la teva constància, hem fas pensar.
Gracies. Abraçades grans.
Hola Concha!!
EliminarJa feia dies que trobava a faltar les teves cullerades de reflexió. Parles de constància en escriure, cal també parlar-ne en llegir-me, en respondre'm, en participar.
La poesia s'allunya del poeta. Marxa pel carrer del temps i posa espais d'absència entre els versos i el escriptor. De fet, la poesia no té sentit si no hi ha qui la llegeixi, la intenti interpretar i, fent-ho, s'emocioni. És per això que ets tan important.
Apa, gràcies per llegir-me.