Sèrie de poemes la Bella Vella, poema 9. Quan la carícia és impersonal, i els silencis envolten l'ànima fins ensordir-la.
IX
Amb
les mans fredes
Carícies
fredes i seques,
de
color blanc, gairebé asèptiques
i
envoltades de cotó fluix,
acaronen
el seu rostre
cercant-hi
la
llum de la consciència.
Però
ella és molt lluny
...no hi és.
Totes
les paraules perden sentit,
se
separen, es fan unitats
que
reboten per les parets de la seva distància
sense
trobar destí creïble.
No
és el moment del present
són
presidents
el
passat i l’absència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario