Aquest és el darrer poema de la sèrie "La Bella Vella". Amb aquests onze poemes he mirat de fer un recorregut pel món més desconegut: el món de l'oblit. Els nostres vells són la nostra riquesa; la seva experiència, la nostra guia; el seu oblit, la nostra nuesa com a persones.
Aquest darrer poema vol fer-vos pensar que, quan més lluny suposem l'oblit, més proper pot ser el somriure.
XI
I
un dia et sorprèn
I
quan tot es veu fred,
quan
la darrera moixaina queda lluny
i
el darrer bes és a l’oblit,
apareix
un somriure,
el
seu somriure,
ple,
obert, sincer.
I
l’esglai et transforma,
et
carrega de vergonya
i,
demanant a la terra el punt de fusió
perquè
suposàvem morta la consciència,
mor la calma
en
una inútil volta enrere.
Ella,
amb aquelles mans nuades i tremoloses,
acarona
tot d’una la nostra pell,
despentina
feixuga els nostres cabells
i,
amb carícia propera a la infantesa,
ens
parla, com sempre,
lenta
i pacient:
“Sóc
aquí,
recordo
qui ets,
jo
sóc teva i tu ... meu,
tots
dos som del mateix fang,
però...
per
què només jo m’embruto?
No hay comentarios:
Publicar un comentario