MALEDREÇOS, poema 48

Enllestits els malendreços de l'any 2003, recuperarem alguns poemes del 2004. Us recordo que tots el poemes d'aquest "MALENDREÇOS", son poemes sense poemari, nuus. Alguns es lliguen en una sèrie curta, com ha passat amb l'anterior "Bella Vella", o amb els sonets en castellà publicats anteriorment; però la majoria aparegueren puntualment, en qualsevol moment en què les sensacions em varen venir a trobar.

Aquest d'avui el vaig presentar al concurs de l'Esplai del mateix any, està escrit pensant en el seu possible públic (la gent gran) i parla de perquè ja no s'escriuren cartes d'amor. Evidentment, les referències a les estacions de l'any són referències directes a èpoques de la vida; ja sabeu, d'això que en diuen ... metàfores!

PER QUÈ NINGÚ ESCRIU JA CARTES D’AMOR?

Ja ningú escriu cartes d’amor,

de versos dolços,

ensucrats de melangia,

ja no hi ha el rosa a les caixes de colors.

Passa el temps de les magranes

i, amb el cor obert de bat a bat,

la tardor no mira els ulls

perquè tem preguntes sense resposta

que facin tremolar la veu.

L’oblidada primavera resta muda,

no té paraules que acompanyin el moment;

tampoc l’estiu es recorda de totes les promeses

ni tan sols dels projectes dissenyats pell amb pell,

sols queda una tardor perenne,

amb presses, més fosca i més freda,

i el record, estret al puny

com a única defensa.

¿Per què s’embrutiren les mirades netes,

i la mà estesa acabà per arronsar-se?

¿Per què no hi ha seients lliures per l’esperança

que camina dempeus, fugissera,

cercant en altres llocs la calma?

El gest amable, el somriure,

les paraules càlides...

ja no hi són,

tampoc ningú s’entreté a buscar-les.

Tot és tems i superb.

Temps de fredor, d’oblit, d’absències,

que arracona els valors i l’experiència

on els paisatges només es pinten de paraules.

Perquè els cors s’han aturat.

només funcionen les màquines.