Sota l'epígraf de "Poemes sense excuses", vaig escriure l'any 2004 una petita sèrie emocionada i emocional. Aquest n'és el primer:
I
Temps
de tarda
que
no descansa la paraula
en
cap lleixa coneguda.
Rebost
d’idees,
(empolsegades
o noves)
plenes
de novells experts
en
tècniques per descobrir.
I
el temps, gelant les hores,
no
gira les busques en lloc,
els
dígits no descomptes conceptes,
...
perquè no hi són.
Tristos
minuts apressats
que
descompten més que els somriures;
que
recullen les espatlles
i
els ulls,
bressolant
de llàgrimes
plenes
les mans.
Totes
soles,
les
lletres es reuneixen en paraules properes:
moixaina,
petó,
mans
estretes de sempre,
espatlla
amb espatlla
i
gest just, quan justament...
més
fa falta.
Hola Quim, bones tardes!
ResponderEliminarBusco en els teus escrits, després de treballar entre persones que pateixen , després d'escoltar noticies que ens entristeixen, busco , busco aquella paraule que dona consol, una mica de pau i en ocasions en mig dels teus escrits la trobo:
espatlla amb espatlla
i gest just, quan justament ..
més fa falta.
Gracies, abraçades grans. Concha.
M'agrada aquesta recerca que fas, i com trobes el vers exacte, la metàfora justa que et serveix. Quina sort la del poeta poder-les oferir! I més sort encara quan es pot assabentar.
EliminarGràcies per llegir-me!