MALENDREÇOS, poema 49

Aquest poema parla del Tordera, el riu del meu poble. Molt sovint m'agafo al meu riu per emocionar-me. No sé si hi ha alguna raó concreta o són moltes les excuses que m'hi acosten, la veritat és que per mi és referència vital. En aquesta ocasió vaig parlar del meu riu, la Mediterrània i l'encreuament de cultures que l'ha acompanyat. El poema té 10 anys però jo crec que és molt vigent.

M’EMMIRALLO I NO ET CONEC

Arrossega’m, meu riu, mar enllà,

on la gent

em serà llunyana en paraules

però propera en gestos.

Tot just a l’ombra del meu poble,

on el campanar s’emmiralla,

a estones

en raig petit d’hivern eixut,

et sento proper.

Bressoles coneguts paisatges,

familiars, per això estimats.

Mentre el vent

clenxina vímets

jo em gronxo als teus meandres

deixant-me acaronar pels salzes.

De cares a tu.

En tu jugàvem, miràvem, vivíem.

Hem crescut de cares a tu,

en els teus miratges.

Però ara, t’oblidem,

i oblidant-te perdem

consciència mil·lenària

de Mediterrània culta i tolerant,

on la gent s’enriquia coneixent-se,

i la varietat era gràcia.

Ara,

Entre els joncs de tes ribes

es recargolen ganyotes d’enveja

sorpresa de felicitat aliena.

Somriures de sospita i gelosia

m’abracen i m’obliguen

a amagar sentiments

arran de terra.

Les amables paraules

endreçades en calaixos oblidats

de cambres tancades

a pols i aranyes.

Altres rostres, diferents,

són excusa suficient

per recórrer mapes de memòria

i desitjar lluny la diferència.

Per això,

arrossega’m, meu riu, mar enllà,

on la gent,

en serà propera en gestos

malgrat ser llunyana en paraules.