La
gent que hi treballava
feia
servir els possessius
per
parlar-ne.
Era
la seva fàbrica,
era
la seva vida,
era
el seu futur.
Per
la fàbrica,
tots
aquells “seus”
continuaven,
en
la foscor dels papers,
essent
números nuus,
sense
cares ni parents,
sense
vida ni ambicions,
sense
llàgrimes,
ni
passions,
...
ni sentiments.
Rere
el blau ultramar
dels
uniformes,
rere
el gris
i
el blanc
de
les volutes del fum,
rere
la sirena i els horaris,
de
les vacances apressades,
de
les tanques
i
de la llum,
l’èxit
i els diners
començaren,
amb
parsimònia
a
alentir les esperances
d’un
feliç final de festa.
Quants
anys encara em resten
per
complir?
No hay comentarios:
Publicar un comentario