Torna
el silenci,
ara,
pintat de rovell.
Ja
no fumen les xemeneies
i
el brogit de les màquines
marca
només
un
capítol sòrdid
de
la memòria del poble.
El
final sorprès
lliga
una albada
de
negre i gris.
Les
finestres retallades de llum
són
fosques, i no és de nit.
Les
dents de tauró,
capaces
d’esmicolar
la
por
a
bocins,
escruixeixen
l’esperança.
Tot
es final.
El
riu,
etern
en les seves corbes,
llepa,
immemorial
les
seves ribes.
Els
joncs
retornen,
ara en silenci,
els
aromes a la nit.
Oblit
forçat,
diner
poderós,
màquines
mortes,
fragments
d’històries personals
penjant
de les parets.
I
el silenci torna,
i
la muntanya,
continua
emmirallant-se,
pels
segles,
amb
els blaus pausats del capvespre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario