Un llarg poema escrit pensant en un concurs, que no va concursar. Quina pena: era massa llarg. Ja veus, no vaig saber posar fre al versos, els quals, un darrere l'altre, feren tirallonga sense saber de límits ni barreres. Al final el "pobre poema" va tenir el destí de molts altres: una "carpeta" anomenada "maledreços".
LES
LÍNIES DEL MEU FRONT
La
mà del temps ha fet cal·ligrafia
al
meu front.
Són
moltes les ratlles escrites:
sovint,
rectes, segures,
redactades
a consciència,
on
era la meva voluntat
qui
portava la mà del temps
a
l’hora d’escriure les planes del meu quadern:
lletra
entenedora, rodoneta, lletra de diumenges,
pensada,
disposada així,
envoltada
de somriures orgullosos,
satisfeta.
Però
malauradament, entre totes les línies,
entre
tots els capítols del meu llibre,
ha
estat el destí el secretari més tenaç.
Les
primeres llibretes les va omplir de plors,
de
llàgrimes de germans perduts,
de
silencis, de botes lluents,
de
mans dretes, ben dretes,
de
crits marcials
que
volien marcar un ritme
a
la llengua, als costums i a les idees.
els
varen gargotejar lletres de por,
afamades,
anomenades
de postguerra.
El
temps de joventut s’escolava de pressa,
com
l’aigua entre els dits,
i
eren la tristor i l’enyor
les
paraules més paleses.
Mentre
la rancúnia esperava per les cantonades
una
oportunitat de redacció,
vaig
combatre el destí amb la decisió
i,
afogant l’odi en el silenci,
vaig
escollir altres mots
per
escriure planes que sortissin
del
monòton blanc i negre.
Així
arriba la principal paraula,
sempre
amb majúscules,
vermella
de passió, de força,
de
refugi, de desig.
Capaç
d’acostar-me a l’oblit,
a
la pau desconeguda,
que
desés en el més fosc de l’últim racó
aquella
ràbia acumulada,
i
canviar el metrònom militar
per
melodia de vida compartida.
També
vermelles, també amb majúscules,
les
paraules Fills, Orgull i Confiança.
Però,
principi i final totes elles,
presidint
l’escena per on ha transcorregut
l’argument
de la meva història,
AMOR,
la paraula primera.
Prop
ja de posar
el
punt i final a la meva crònica,
reviso
tot el que he escrit.
Al
mateix temps que numero l’índex
repasso
amb el dit del record
cada
paraula, cada frase,
i
amb els ulls negats per les absències
torno
a viure aquells moments
que
marxaren de pressa,
tan
de pressa com marxa el temps.
Sóc
a punt per escriure
amb
la meva pròpia mà,
encara
decidida,
l’epíleg
del meu llibre.
Amb fredor sentida, amb l’experiència
guiant
el meu llapis
signaré
la meva vida amb nom i cognoms,
orgullós,
afegint
a
la llista de paraules de colors,
la
que ara omple el meu espai:
NETS!
Llegiu el meu llibre
Llegiu el meu llibre
i
recordeu en ell
qui
per les seves mans va viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario