AMB
MOLTA PRESSA PER SER I SENSE ARRIBAR-HI
Com
se m’omple la boca de paraules,
com,
una a una, i totes alhora,
volen
sortir però...
no
poden.
El
fre de l’emoció,
del
vent dels dubtes
i
l’enuig del ridícul
deixen
desades, cada una d’elles
en
un calaix d’oblit,
ple
de moments que passen
i
no tornen.
Amb
elles, els sentiments
continguts
a la força
resten
apaivagats, en silenci,
esperant
un moment que no arriba,
somniant
amb la llum, que no s’encén,
respirant
esperança que, a poc a poc,
entre
els dits,
s’escoli,
diluint-se amb el temps.
Bones tardes Quim!
ResponderEliminarEls teus escrit donen paraules a sentiments coneguts:
Amb ells, els sentiments
continguts a la força resten apaivagats, en silenci...
Quim et seguiexo. Gracies per compartir. Gracies. Una abraçada.
Feia dies que et trobava a faltar, i... veus, estàs aquí, constant, sentint al meu costat, emocionada i a la vegada referència. Ens toca viure al costat de qui vol viure i, malgrat ens costi comprendre, comprenem i estimem.
EliminarGràcies per ser-hi!!