Segur, un altre concurs (ni sé de on ni quan, com tants) pels quals prepares un poema. Deixes córrer la imaginació i els versos s'escriuen sols. Un cop enllestit... repasses i, oh!! m'agrada: el farem arribar a un altre concurs, no per la possibilitat de guanyar res, no; sinó per proporcionar-me l'excusa per escriure un altre poema.
NO
POSIS MÉS PARÈNTESIS
Sí,
em somriu.
Em
somriu!
I
arriba la llum que m’acarona,
sense
ombres, plena.
Tots
els colors pinten un sol dibuix,
és
un dibuix nostre,
és...
el nostre dibuix.
Els
dubtes havien foradat,
amb
traus petits
(i
repetits)
una
sola voluntat.
Esqueixaven,
amb les dents seques,
trossos,
miques,
d’un
sol ànim;
era
igual quin fos
el
projecte, quina la forma,
quin
el disseny del somni,
cap
remordiment mossegava els seus budells
abans
d’estavellar,
bocí
a bocí,
engruna
a engruna,
el
present parlat, espatlla amb espatlla,
contra
un futur que,
(amb
tremolor a les cames)
jugava
a desaparèixer.
Però
ha arribat el somriure.
I
em somriu?
Sí,
em somriu.
Em
somriu!
aquell
avorrit parèntesi
que,
com a pintura en museu fred,
li
feia de marc.
Tota
ella s’obre deixant sortir la llum,
aquella
coneguda llum,
neta,
blanca,
que
recull entre les dues mans,
suaument,
un
estel blanc,
fràgil,
de cua llarga,
antic
i expert,
que
només amb un bri d’aire,
s’enlaira
i s’enlaira.
Gira,
hàbil,
i
sense més límits
que
la distància que hi ha
entre
una il·lusió i l’altra,
travessa
el nostre espai
incansable,
sense
cap pausa.
Acoloreix
les meves galtes,
abans
blanques d’esglai,
i,
acolorint-les,tenyeix de sentit
tot
l’espai per viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario