MALENDREÇOS

73

NU

4/7

Com resistir-se!

La insistència,

la temptació és tal que no m’hi puc negar!

Sols a la cambra.

Sí, hi ha qui vol participar però...

a mi no m’agrada.

Una llum tènue,

tot just per gaudir

dels esguards més murris;

la música a punt,

amb el volum exacte;

la melodia precisa,

el ritme... just.

Amb moviments suggeridors,

insinuants,

exageradament lents

i propers als automatismes de la dansa,

s’ha després

d’una breu

i subtil camisa de dormir,

gairebé una segona pell

amb tots els tons del negre

al gris cendra.

Ara,

davant meu rau,

nua,

La mort.

Al racó més fosc de la cambra

descansa la seva dalla

atapeïda d’osques,

sempre a punt per tornar a la feina

tant bon punt fem l’amor.

No hi ha presses,

cal donar-se temps

ja que no hi haurà cap més ocasió.

Intento abraçar-la,

serrar-la fort contra el meu pit,

però una fredor blanca

empolsega la meva pell

i marca un a un els seus óssos

sota la meva abraçada.

Em sorprenen els seus pits eixuts,

de guix,

inerts,

de gel.

No hi ha malucs on recolzar la meva ànsia,

ni carn per estrènyer la meva passió,

ni pell per fer-hi manyagues.

Tot és...

massa ràpid,

... ja no és.

 

Només m’arriba el ressò

de les seves passes,

escales avall;

els cops de la dalla,

marcant els graons,

un a un,

i una lleu rialla,

molt lluny,

massa lluny.

Tot és fosc

i tinc fred.