Quasimodo,
poruc, s'amaga rere les gàrgoles, no entén res de l'estupidesa de l'home, que
per renovar fa foc nou i tot ho esmicola.
Sempre amb l'excusa de l'excursió de final de curs, he pogut visitar París en 8 ocasions. L'he vist amb fred, amb calor, amb vent i també amb pluja; l'he vist amb guia professional, seguint un llibre o amb els alumnes encarregats del guiatge com a tasca del treball de síntesi. Mai ha faltat la sorprenent visita a Notre Dame; fins i tot, les darreres dues ocasions he tingut la sort de poder incloure la pujada a les torres, amb la perspectiva de les teulades (que ja no hi són) i les gàrgoles, testimonis del temps, avui… de dol.
És fàcil la
crítica quan les coses han passat, sense perspectiva tothom és savi; és més
difícil fer-la d'antuvi, i fa més mandra. En totes dues versions de les
crítiques no poden faltar algunes reflexions:
Som realment conscient
del valor de monuments com Notre Dame?
Si realment
els tinguéssim valorats com es mereixen, els exposaríem a cap risc?
Si li donéssim
el valor que un cop perduts lamentem, els arriscaríem al perill d'unes guspires
en unes "senzilles" tasques de rehabilitació?
Com sempre,
valorem les absències quan ja no tenim les presències; i és que no aprenem mai!
 |
| Aquestes fotos són dels viatges del 2012 i 2016 |
