FRASE CÉLEBRE (Del 27 de julio al 1 de agosto)

"Las ciencias tienen las raices amargas, pero muy dulces los frutos."


Aristóteles

MALENDREÇOS, poema 50

Sota l'epígraf de "Poemes sense excuses", vaig escriure l'any 2004 una petita sèrie emocionada i emocional. Aquest n'és el primer:

I

Temps de tarda

que no descansa la paraula

en cap lleixa coneguda.

Rebost d’idees,

(empolsegades o noves)

plenes de novells experts

en tècniques per descobrir.

I el temps, gelant les hores,

no gira les busques en lloc,

els dígits no descomptes conceptes,

... perquè no hi són.

Tristos minuts apressats

que descompten més que els somriures;

que recullen les espatlles

i els ulls,

bressolant de llàgrimes

plenes les mans.

Totes soles,

les lletres es reuneixen en paraules properes:

moixaina,

petó,

mans estretes de sempre,

espatlla amb espatlla

i gest just, quan justament...

més fa falta.

FRASE CÉLEBRE (del 19 al 26 de julio)

"La vista debe aprender de la razón."


Johannes Kepler

MALENDREÇOS, poema 49

Aquest poema parla del Tordera, el riu del meu poble. Molt sovint m'agafo al meu riu per emocionar-me. No sé si hi ha alguna raó concreta o són moltes les excuses que m'hi acosten, la veritat és que per mi és referència vital. En aquesta ocasió vaig parlar del meu riu, la Mediterrània i l'encreuament de cultures que l'ha acompanyat. El poema té 10 anys però jo crec que és molt vigent.

M’EMMIRALLO I NO ET CONEC

Arrossega’m, meu riu, mar enllà,

on la gent

em serà llunyana en paraules

però propera en gestos.

Tot just a l’ombra del meu poble,

on el campanar s’emmiralla,

a estones

en raig petit d’hivern eixut,

et sento proper.

Bressoles coneguts paisatges,

familiars, per això estimats.

Mentre el vent

clenxina vímets

jo em gronxo als teus meandres

deixant-me acaronar pels salzes.

De cares a tu.

En tu jugàvem, miràvem, vivíem.

Hem crescut de cares a tu,

en els teus miratges.

Però ara, t’oblidem,

i oblidant-te perdem

consciència mil·lenària

de Mediterrània culta i tolerant,

on la gent s’enriquia coneixent-se,

i la varietat era gràcia.

Ara,

Entre els joncs de tes ribes

es recargolen ganyotes d’enveja

sorpresa de felicitat aliena.

Somriures de sospita i gelosia

m’abracen i m’obliguen

a amagar sentiments

arran de terra.

Les amables paraules

endreçades en calaixos oblidats

de cambres tancades

a pols i aranyes.

Altres rostres, diferents,

són excusa suficient

per recórrer mapes de memòria

i desitjar lluny la diferència.

Per això,

arrossega’m, meu riu, mar enllà,

on la gent,

en serà propera en gestos

malgrat ser llunyana en paraules.

FRASE CÉLEBRE (del 12 al 19 de julio)

"Antes de iniciar la labor de cambiar el mundo, da tres vueltas por tu propia casa."

Proverbio chino.

MALEDREÇOS, poema 48

Enllestits els malendreços de l'any 2003, recuperarem alguns poemes del 2004. Us recordo que tots el poemes d'aquest "MALENDREÇOS", son poemes sense poemari, nuus. Alguns es lliguen en una sèrie curta, com ha passat amb l'anterior "Bella Vella", o amb els sonets en castellà publicats anteriorment; però la majoria aparegueren puntualment, en qualsevol moment en què les sensacions em varen venir a trobar.

Aquest d'avui el vaig presentar al concurs de l'Esplai del mateix any, està escrit pensant en el seu possible públic (la gent gran) i parla de perquè ja no s'escriuren cartes d'amor. Evidentment, les referències a les estacions de l'any són referències directes a èpoques de la vida; ja sabeu, d'això que en diuen ... metàfores!

PER QUÈ NINGÚ ESCRIU JA CARTES D’AMOR?

Ja ningú escriu cartes d’amor,

de versos dolços,

ensucrats de melangia,

ja no hi ha el rosa a les caixes de colors.

Passa el temps de les magranes

i, amb el cor obert de bat a bat,

la tardor no mira els ulls

perquè tem preguntes sense resposta

que facin tremolar la veu.

L’oblidada primavera resta muda,

no té paraules que acompanyin el moment;

tampoc l’estiu es recorda de totes les promeses

ni tan sols dels projectes dissenyats pell amb pell,

sols queda una tardor perenne,

amb presses, més fosca i més freda,

i el record, estret al puny

com a única defensa.

¿Per què s’embrutiren les mirades netes,

i la mà estesa acabà per arronsar-se?

¿Per què no hi ha seients lliures per l’esperança

que camina dempeus, fugissera,

cercant en altres llocs la calma?

El gest amable, el somriure,

les paraules càlides...

ja no hi són,

tampoc ningú s’entreté a buscar-les.

Tot és tems i superb.

Temps de fredor, d’oblit, d’absències,

que arracona els valors i l’experiència

on els paisatges només es pinten de paraules.

Perquè els cors s’han aturat.

només funcionen les màquines.

FRASE CÉLEBRE (del 5 al 12 de julio)

"Quien recibe lo que no merece, pocas veces lo agradece."


Francisco de Quevedo y Villegas

MALENDREÇOS, poema 47

Va ser a l'estiu de 2003 que un restaurant proper va convocar un concurs de poesia molt especial. Dedicava una setmana a la cuina de la patata i el poema havia de ser dedicat a aquest útil tubercle. Jo, és clar, vaig fer l'intent. Evidentment no vaig guanyar el concurs però... m'ho vaig passar bé.

TROBAR-TE

 

No em tremolaran les mans

quan, entre terrossos,

cerqui, amb ànsia, la teva pell.

No tancaré els ulls

quan, tot plorosos,

celebrin l’alegria de trobar-te.

No dubtaré:

descobriré en la teva seguretat

la meva;

en la teva fermesa,

la que a mi em manca;

en la teva importància,

la que jo voldria tenir.

I quan et despullin,

quan trenquin de tu formes màgiques,

quan esdevinguis base de tot,

recordaran la feina de les meves mans,

el reg dels meus ulls,

i la llum de la meva terra,

propera al mar,

i al cel, com tu, patata,

entre la sal... i la mel.