FOSC CONFIDENT D'OMBRA

Progressem poemari enllà. 

La soledat i la reflexió personal ens transformen l'ànim a cada passa. Optimisme exuberant o pesimisme que ens empresona. El primer consell, la primera empenta, la primera rialla compartida sempre serà la nostra. Hem de creure en nosaltres! Si ni nosaltres creiem, qui creurà? 

3

  

Hi ha dies que, quan camino,

parlo amb la meva ombra:

comento el pas dels dies pel paisatge,

la forma dels núvols inflats de cotó fluix,

o el ritme de les meves passes

filtrat per l’empenta

que dóna la qualitat del meu somriure.

Hi ha dies que el ritme és viu,

tant... que l’ombra ha de fer

passes llargues i ràpides per no perdre’m.

Hi ha d’altres, però, que arrossego els peus,

i dibuixo pel camí profundes línees de pols;

aleshores, l’ombra se’m col·loca al davant

i, amb els braços fent nanses, somriu per mi.

S’atura al marge

i m’agafa del braç amb tendresa;

no diu res,

sap que no cal,

però s’hi està a prop

amb el silenci imprescindible

quan no hi ha res a dir

i qualsevol paraula és supèrflua.

FOSC CONFIDENT D'OMBRA

Us presento el segon poema del nou poemari, jugant, sempre, entre ... llums i ombres.

2

Avui he vist plorar la meva ombra.

Jo era a la porta,

ella, encara defora,

aturant el temps

perquè no entrés la tarda.

 

Les hores maldaven:

ara punyaven els minuts,

ara les busques del rellotge,

amb moviments precisos,

tallaven l’espai.

Però l’ombra resistia ancorada al llindar,

com muralla infranquejable.

A poc a poc, però,

els segons, murris, s’han escolat per l’espiera

i han fet un minut a l’altra banda.

I, segon a segon,

ja des de dins i a traïdoria,

tota una hora ha sorprès la meva ombra

i l’ha vençut.

La tarda ha esgotat el seu temps,

i l’ombra, impotent,

ha marxat malenconiosa,

plorant,

i m’ha deixat nu

davant el pas de les hores.

UNA ALTRA VOLTA

Recuperem inèrcies. Fa mesos que no penjo poemes nous en aquest petit racó de misteri íntim que és el meu blog. Qui sap si l'excusa perfecta és la feina, el vertígen de l'activitat diària que m'envolta, la monòtona passió que em recull per començar una jormada fins a tancar-la; o ho és la tristor, disfressada d'astènia primaveral, vestida de justificacions que no sempre em... crec. 

Sigui el que sigui, he decidit tornar-hi, recuperar versos escrits i endreçats a la lleixa de l'oblit, per tornar a emocionar-me i intentar emocionar a qui s'aboca a la finestra oberta del meu blog.

Recupero per l'ocasió un breu poemari guardonat amb el segon premi de poesia del concurs Sant Jordi 2016 de Tordera. El poemari es titula FOSC CONFIDENT D'OMBRA, i està format per 10 poemes amb l'ombra com a nexe.

Us en deixo el primer:

1

Amb el sol al zenit,

perpendicular a mi,

ha desaparegut la meva ombra.

En no veure-la,

m’he sentit singular;

de fet, sense ombra... jo,  no sóc!

M’acompanya sempre.

Sovint, fins i tot dibuixa al seu rostre

el meu ànim:

s’il·lumina amb la meva passió,

i matisa la penombra quan és la tristesa

qui m’abraça.

Aquesta companya perenne ha marxat

només un moment,

i una soledat estranya

m’ha envaït l’ànim.

L’he trobat tant a faltar

que he fet un pas al davant

per sentir les seves mans

a la meva esquena:

empenta invisible

que m’ajudi a caminar.