"ESCALES DE CARGOL" arriba a la cinquena edició.

Ja fa 15 anys que l'aleshores cap de projectes de l'editorial Barcanova, l'Anna Maria Farrés, m'acompanyava a les primeres visites a les escoles com a escriptor novell. A mi em costava molt fer servir el terme escriptor,com si tot parlant-ne, una lleu vermellor vergonyosa em pintés les galtes.

Durant tota la jornada de visites (Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses…) al cotxe, distesos i de rialles, al mateix temps que m'animava a atendre la sol·licitud d'inscripció a l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) em deia coses com:

·         "Els llibres de literatura infantil i juvenil són com els iogurts, tenen data de caducitat. No t'entristeixis si veus com algun dels teus llibres surt de catàleg o deixa d'editar-se; avança, segueix escrivint."

Caduquen! Sí, és possible, però tinc la sort de veure com els meus dos primers llibres, "Quinito quin curs el teu" i "Escales de cargol", continuen recorrent camí per les escoles i instituts, amb una desena edició el primer, fa un mes i mig; i una cinquena edició el segon, fa un parell de dies.

Tot i això, només tinc paraules d'agraïment per aquell primer contacte a l'editorial BARCANOVA, sempre tan propera, i alhora, tan real.

DE MONTSERRAT A NÚRIA

De l'1 al 8 de juliol he caminat la ruta de Montserrat a Núria. Cansat per l'esforç però molt satisfet per la fita, repasso aquesta setmana de camins i corriols i no sé amb que quedar-me: amb les matinades, tot cercant la primera fresca pe caminar o potser les converses inacabables (i també els silencis); amb el sol empenyent-nos al migdia, o la tempesta, a la tarda, embolcallant-nos d'aigua, terrabastall i llum. Difícil, molt difícil.

Després d'un descens de vertigen des de Montserrat a Castellgalí, hem recorregut GRs, i també breus senders de fama. Hem caminat prop dels salts del Llobretat o de Sant Benet de Bages; de la sèquia de Balsareny a Manresa, la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, o el camí ral de Ripoll a Bruguera i la fita del coll de Saltor; hem enllestit la feina, com no, amb les ziga-zagues costerudes de Queralbs a Núria. Hem canviat de paisatge, de vegetació, de comarques, però no d'esforç i de voluntat per posar un peu darrere un altre.

"¿Per què es pugen muntanyes? Doncs perquè hi són." Atribueixen aquesta frase a molts grans escaladors. A mi m'agradaria fer un paral·lelisme pels caminants d'afició; és pe això que diria que els camins es recorren perquè… hi són.

Us deixo un breu poema sorgit en una tarda de repòs després de recórrer diverses colònies tèxtils tan emocionats per a qui, com jo, ha crescut a l'ombra d'una colònia:

Si no espill,

(o mirall confident)

 si vitrall de verds intensos,

blaus i maragdes;

el riu en parèntesi,

abans de caure uniforme,

com cabellera blanca

en pausa lenta,

gira per la resclosa

i esdevé cabal, sèquia,

força en moviment

capaç de donar vida,

generós,

sense demanar recompenses.

L'home,

conscient de l'esforç

de l'aigua,

la retorna al riu,

sense penyores,

innocent,

coneixedor que demà

caldrà tornar a alimentar

les turbines

amb il·lusió i… aigua.

A L'ÀNIMA... FIL FERRO TRENAT (IV)

Continuo compartint amb vosaltres aquest poemari de vergonya trista que toca, sempre des de la nostra còmode distància, la problemàtica dels refugiats.

IV

Les mirades tendres

i quadriculades,

porugues

darrere les tanques dels camps

de refugiats:

presons de fil ferro trenat

on apilonar la misèria

i allunyar-la de casa.

Portes lliures i finestres netes!

La misèria?

… lluny!

Amb improvisats tendals

fets de roba de marca,

(que els hi venem i ens fa rics)

construeixen un circ de tres pistes:

D’esperança,

que va fugir ja fa dies.

Es va enfilar a la realitat

i, sense dir ni adéu,

es desféu de la il·lusió

per prendre el camí de l’odi.

         D’enyor,

vestit de ganyotes,

gana i fred.

Cada vegada s’eixampla més

botida de còlera i ràbia.

         De tristor,

en ulls secs, eixuts, esgotats,

cansats de plor

i modelats d’ira cega.