De l'1 al 8 de juliol he caminat la ruta de Montserrat a
Núria. Cansat per l'esforç però molt satisfet per la fita, repasso aquesta
setmana de camins i corriols i no sé amb que quedar-me: amb les matinades, tot
cercant la primera fresca pe caminar o potser les converses inacabables (i
també els silencis); amb el sol empenyent-nos al migdia, o la tempesta, a la
tarda, embolcallant-nos d'aigua, terrabastall i llum. Difícil, molt difícil.
Després d'un descens de vertigen des de Montserrat a
Castellgalí, hem recorregut GRs, i també breus senders de fama. Hem caminat prop
dels salts del Llobretat o de Sant Benet de Bages; de la sèquia de Balsareny a
Manresa, la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, o el camí ral de Ripoll
a Bruguera i la fita del coll de Saltor; hem enllestit la feina, com no, amb
les ziga-zagues costerudes de Queralbs a Núria. Hem canviat de paisatge, de
vegetació, de comarques, però no d'esforç i de voluntat per posar un peu
darrere un altre.
Us deixo un breu poema sorgit en una tarda de repòs
després de recórrer diverses colònies tèxtils tan emocionats per a qui, com jo,
ha crescut a l'ombra d'una colònia:
Si no espill,
(o mirall confident)
el riu en parèntesi,
abans de caure uniforme,
com cabellera blanca
en pausa lenta,
gira per la resclosa
i esdevé cabal, sèquia,
capaç de donar vida,
generós,
sense demanar recompenses.
L'home,
conscient de l'esforç
de l'aigua,
la retorna al riu,
innocent,
coneixedor que demà
caldrà tornar a alimentar
les turbines
amb il·lusió i… aigua.
Bons dia Quim ¡
ResponderEliminarHo heu aconseguit , fer realitat un somni es un privilegi i aquest cop ho heu fet realitat .
Anar endavant com els rius. Enhorabona!!.
Gracies per compartir. Una forta abraçada