Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

domingo, 20 de octubre de 2019

PARA PENSAR ANTES DE ESCRIBIR





"Primero vinieron por los socialistas,
y yo no dije nada,
porque yo no era socialista.
Luego vinieron por los sindicalistas,
y yo no dije nada,
porque yo no era sindicalista.
Luego vinieron por los judíos,
y yo no dije nada,
porque yo no era judío.
Luego vinieron a por mí,
y ya no quedó nadie para hablar por mí."

Este poema, del que se conocen multitud de versiones, lo escribió el pastor luterano Martin Niemöller, en los años 30 del siglo pasado, ante la cobardía de los intelectuales alemanes tras el ascenso de los nazis al poder y la subsiguiente purga de sus objetivos, grupo tras grupo.
Llevo días leyendo en las redes sociales entradas en uno y en otro sentido ante el debate sobre lo que está ocurriendo en Catalunya. Muchos de las entradas negativas, despectivas, incluso en muchas ocasiones insultantes, las estoy leyendo en los muros de mis propios parientes desde Andalucía, sin que se hayan ni tan siquiera preguntado si entre los apaleados hay alguno de los suyos (aunque por lo que escriben supongo que dirían que se lo tienen merecido).
Para nada me apetece entrar en polémica con nadie, ni en uno ni en otro sentido, y menos con los míos. Veo y siento lo que pasa en el silencio más íntimo, y me guardo mi opinión para mí. Pero cada vez que los leo me acuerdo de ese poema. Substituid alguno de los apelativos por “catalanes”, o añadidlo si queréis, el poema se podría alargar con otros adjetivos. Mi deseo más personal es que ninguno de ellos se pueda encontrar en algún momento en los dos últimos versos del poema.




sábado, 17 de agosto de 2019

MUSEU DE L'HOLOCAUST







MUSEU DE L'HOLOCAUST

No hi ha paraules:
arraulit en la vergonya
és impossible refrenar l'angoixa,
la ràbia i l'enuig.

No, no hi ha paraules:
els ulls sorpresos miren a terra
decebuts de l'home tantes vegades sublim,
avui ínfima baula
d'una cadena apedaçada
de mentides, enveges i odi extrem.

No, no, no hi ha paraules…
només el vellut d'una moixaina,
l'abraçada estreta,
l'espatlla com a refugi
i la promesa d'un mai més infinit.




jueves, 15 de agosto de 2019

DES DEL MAR MORT







Tot deixant Jerusalem,
desapareixen les arestes de les muntanyes
que, com pits d'adolescents, 
s'ondulen en un paisatge deslliurat dels d'angles.



De sobte, la carretera es precipita
en la vall, i el verd de les palmeres
es difon en flamarades a prop de l'aigua.
No hi ha més enllà,
no hi ha més avall.

A Massada, l'heroïcitat del sacrifici
s'ha enfilat per sempre a dalt de la muntanya màgica
i, abocats a l'espadat,
llegim la Història dibuixada amb les pedres.
Aleshores…

Tot és llum,
l'aigua t'abraça
i dibuixa coloraines de reflexos
a la teva pell.

Tot és llum,
i l'aire, alè calent de la terra,
t'acompanya,
 i rebel·la com de profund és el temps,
com de relatiu pot ser el seu pas,
i com, enteranyinat en els esguards,
pot, per moments, tímidament refrenar-se.



Sí, allà, tot és llum.




jueves, 25 de julio de 2019

DOMINIO LÉXICO 31

Un curso accidentado rompe las inercias trimestrales y, ya con las telarañas del olvido cubriendo los primeros rincones, recojo en una sola entrega las "innovaciones" léxicas de mis alumnos en controles y exámenes de vocabulario. El curso 2018/19 tiene su final oficial en este compendio:
MUECÍN

MUECÍN: (según el DRAE, musulmán que convoca a la oración desde el minarete)

  • Árbol que da mueces (o amellanas, o mamahuetes, quién sabe si no malmendras)

EMPOLLAR: (por derivación del catalán botella - ampolla)

  • Muchas botellas. (Con todo... hemos salido bien parados, ¡podía haber sido peor!)


MESTIZAJE:

  • Ponerse bigote.


ZARPAR: (Segun el DRAE, dicho de un barco cuando sale de su fondeadero)
  • Cuando un animal da un arañazo.
  • Coger algo con las uñas.
  • Comer demasiado. (¡Por zampar!)


ZARANDEAR: (este alumno igual necesita un buen zarandeo)
  • Hacer el vago y trabajar muy poco.
  • Ruido que hacen las abejas.

TRAMPANTOJO:
  • Cuando se te antoja algo y tiene que ser ya. (¿Y lo de tramp... no tiene sentido?)


PAZO:
  • Desfile de caballos (menos pal que no me ha puesto el "pazo" de "Zemana" "Zanta")


VELLO:
  • Abuelito (como mucho, y por influencia del catalán, "aVuelito")

CARNERO



CARNERO: 
El que vende carne.
Vaca pequeña.






BRUMOSO:
  • Algo con brumos.
  • Alimentos los cuales salen espesos.


ALGUACIL:
  • El que arregla las canonadas. (Más trabajo para el fontanero -¡canonadas x cañerías!)


ACRÓNIMO: (Según el DRAE, sigla cuya configuración permite la pronunciación como una palabra)

  • Entregar una carta sin poner el nombre. (¿quizá entendió anónimo?)

VISILLO: (¿por mirilla?)
  • Es por donde se mira en una puerta cuando está cerrada y hay alguien fuera.


CALIGRAMA:
  • La foto de tus huesos. (Cualquiera pregunta radiografía)


AMPARAR: (bien pensado, la originalidad de las respuestas no tiene desperdicio)
  • Probarse una prenda de ropa.
  • Cuando hace frío el cristal de la ventana se queda amparado.
  • Cuando te quedas sin trabajo.
  • Coger alguna cosa, por ejemplo: amparar las anginas de mi compañero.


PENUMBRA:
  • Una pena muy grande. (¡¡Pero grande, grande, muy grande!!)
GUIJARROS


REGAZO:
  • Parte de arriba del mundo. (¡Cómo será la de abajo!)


GUIJARRO:
  • Insecto muy grande que pica. (¡y no veas cómo duele la picada!)


GASA:
  • Comida para vacas. (También pueden comer tiritas, paracetamol, metadine...)


CIGARRA:
  • Un cigarro pequeño.


APICULTOR:
  • Cultivador de apios.


CANTARERA:(Según el DRAE, armazón de madera que sirve para poner los cántaros)

  • Lugar para ir a cantar.
  • Canción que conoce todo el mundo.

(Recordad que en cursiva están mis comentarios, y por DRAE entendemos el Diccionario de la Real Academia)

miércoles, 24 de abril de 2019

CONCURS LITERARI: SANT JORDI 2019



I ja en van molts anys!


Estic content, ahir vaig aconseguir el primer premi de poesia del concurs Sant Jordi 2019 a Tordera.


Sé que la participació va a la baixa, que cada vegada hi ha menys gent que perd un temps preciós en preparar una participació amb cara i ulls; i, perquè ho sé, continuo participant cada any: tenim la responsabilitat de mantenir dempeus el concurs de Sant Jordi.


Me n'alegro molt en veure com dels resultats finals de tot el concurs, hi ha un bon grapat d'alumnes i ex-alumnes: senyal que des de l'escola es fa bona feina en relació a la sensibilitat literària.

Finalment crido l'atenció sobre la majoria femenina dels resultats del concurs: sempre la feminitat i la sensibilitat de la mà.




martes, 16 de abril de 2019

LLÀGRIMES INÚTILS PER NOTRE DAME





Quasimodo, poruc, s'amaga rere les gàrgoles, no entén res de l'estupidesa de l'home, que per renovar fa foc nou i tot ho esmicola.














Sempre amb l'excusa de l'excursió de final de curs, he pogut visitar París en 8 ocasions. L'he vist amb fred, amb calor, amb vent i també amb pluja; l'he vist amb guia professional, seguint un llibre o amb els alumnes encarregats del guiatge com a tasca del treball de síntesi. Mai ha faltat la sorprenent visita a Notre Dame; fins i tot, les darreres dues ocasions he tingut la sort de poder incloure la pujada a les torres, amb la perspectiva de les teulades (que ja no hi són) i les gàrgoles, testimonis del temps, avui… de dol.

És fàcil la crítica quan les coses han passat, sense perspectiva tothom és savi; és més difícil fer-la d'antuvi, i fa més mandra. En totes dues versions de les crítiques no poden faltar algunes reflexions:
Som realment conscient del valor de monuments com Notre Dame?
Si realment els tinguéssim valorats com es mereixen, els exposaríem a cap risc?
Si li donéssim el valor que un cop perduts lamentem, els arriscaríem al perill d'unes guspires en unes "senzilles" tasques de rehabilitació?

Com sempre, valorem les absències quan ja no tenim les presències; i és que no aprenem mai!


Aquestes fotos són dels viatges del 2012 i 2016






viernes, 29 de marzo de 2019

CAL SER AGRAÏT


Carta oberta a en Víctor Amela:
Només unes ratlles per agrair la teva generositat d'ahir, l'afecte amb què vas explicar, i com de proper et vas mostrar.
Em permetràs que t'expliqui una anècdota personal del petit món dels que escrivim:
Un amic que treballava a la ja malauradament desapareguda llibreria Catalonia, em va convidar a signar llibres de "Cuna de amargo azúcar" pel Sant Jordi de 2009. Com et pots imaginar, per a mi va ser una il·lusió que va créixer quan vaig veure la llarga taula on teniem lloc reservat des d'escriptors de culte a d'altres més mediàtics, ... i jo.
Vaig arribar puntual i vaig conèixer els meus companys, veïns de signatures. A la meva esquerra, en Martí Gironell, en plena febre d' "El pont dels jueus" y "La venjança del bandoler", amb una impressionant cua de gent esperant per signar; tot i això, no va deixar de parlar amigablement, proper i afectuós, amb un desconegut com jo. A la meva dreta hi havia una autora consagrada (no direm el seu nom per discreció), que, per més que ho vaig intentar, no vaig aconseguir que creués la seva mirada amb la meva. Dos exemples: la proximitat i l'afecte, i el pedestal del "divisme". Sí, és veritat, jo… tot just vaig signar quatre o cinc llibres en una hora, però l'experiència va ser un regal. Recordo com, quan em vaig aixecar, acabada la meva hora de signatura, vaig veure sorprès com el meu lloc l'ocupava Ian Gibson, i jo em posava a la seva cua perquè em signés un exemplar de "Lorca y el mundo Gay", i… tan contents.
Gracies, Víctor, per l'estona d'ahir, tant propera i emotiva.
Un abraçada sincera.
Quim Haro


lunes, 25 de marzo de 2019

XERRADA - COL·LOQUI AMB EN VÍCTOR AMELA


Feia molts mesos que no escrivia al blog. Tot passa, i l'afany de fer visible allò que escric, perd entusiasme. No l'escriure, evidentment, això no depèn de qui llegeix, si no de la necessitat d'expressar la meva inquietud personal més íntima (poesia), o menys; em refereixo al fet de fer o no públiques les meves paraules.
Tot i això, dijous 28 se'm presenta un repte molt especial. Jo, que en literatura he jugat sempre en segona divisió, sovint en segona B, em trobo amb la possibilitat de jugar a primera divisió, gairebé i ben mirat, de jugar en la Champions!
Aquest acte conjunt amb en Víctor Amela a la biblioteca és fruit de la generositat d'en Víctor. Sí, jo em vaig posar en contacte amb ell per explicar-li com m'havia agradat la seva novel·la, però, al cap i a la fi, després de l'intercanvi d'alguns mails, és ell qui, generosament, em comenta la possibilitat de fer alguna cosa conjunta; és ell que em diu… "va, vine, juguem un partidet de Champions?"
Gràcies, Víctor. Abans que els minuts comencin a córrer i que el remolí de sensacions m'arrosseguin sobre les mirades de la gent, moltes gràcies.