Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

martes, 15 de marzo de 2016

UN VIATGE A LES GOLFES






El proper divendres 15 d'abril presentaré la meva nova novel·la infantil / juvenil: "Un viatge a les golfes". Una historia d'aficions compartides entre un avi i la seva neta amb els llibres com a element comú. De moment us puc ensenyar la portada del llibre.


domingo, 13 de marzo de 2016

FRASE CÉLEBRE (Del 13 al 20 de marzo)

 




"La tristeza es la cuna de inspiración de todo escritor."

Agatha Christie

CALENDARI A MIQUES

VERSOS AMB EXCUSA:

Insistent, constant i metòdic, cada dia camino a la mateixa hora, el mateix temps i pel mateix camí. Molts dies les passes són insensibles, acostumades, familiars; esdevenen parèntesi màgic on encabir els meus somnis. Però sovint, molt sovint, cada ombra, cada petja a la pols o cada sot del camí em guarda la sorpresa d’una imatge nova i diferent, sempre lligada al pas incansable dels fulls del calendari pel meu paisatge.

Després de ser testimoni en silenci d’aquest tossut pas del temps, el mes de març de 2011 vaig decidir descriure el calendari del meu poble en les imatges que la natura i el meu riu m’anaven dibuixant un dia rere un altre. El mes de març de 2012 vaig enllestir aquest recorregut temporal per tots els mesos de l’any. 





Març 2011






Ja és primavera al meu passeig.


El riu es desvetlla:
gira i gira
de dreta a esquerra
i, divertit,
fent ziga-zagues,
besa,
poruc i tímid,
el fang de les dues ribes.


Surt el sol darrera el veí turó de Sant Joan,
i el primer groc d’un fredolic final de març
em recull l’ànima a prop del meu balcó de costums.
És cert que el meu horitzó fa temps que no és net,
que l’encreuen pentagrames
on l’aire penja apassionades simfonies;
fins i tot, insistint-hi a desdibuixar-lo,
fa poc que el subratllaren
de formigó;
però... és el meu horitzó.

Com canviar-ho i... per què?

De fet, he vist els plomalls dels núvols més matiners
prendre’s de les torres de metall
per esfilagarsar-se, inconscients;
he vist el reflex de la rosada traçant-hi línies de llum
per marcar la plana de paral·leles incandescents;
fins i tot, he vist els colors difuminats recolzant-hi els tons
seguint els seus camins per esventar matisos.




L’últim llevant,
violent,
tossut i pesat,
plora que plora,
va pentinar les canyes rebels
a contrapèl,
i hi va penjar,
murri,
només per riure-se’n,
lleugeres brosses arrancades al marge
del darrer revolt.
La llera n’és plena
i les ombres de l’albada,
acostumades a lluir
només per mi,
em recorden arcs tibats
a punt per disparar
fletxes de memòria.




Comencen a vestir-se de blanc
les branques dels aranyoners
anunciant l’esforç de la natura per reviure,
un març darrere l’altre,
fruits de força entre les espines i el fred:
branquillons d’escuma.

Al costat dels canyars, pollancres tendres i flexibles
encara vestits amb el gris de l’hivern,
comparteixen l’espai ajaguts sobre la llera.
De les seves subtils branques
encara trigarà un mes a puntejar el color verd.

Les acàcies continuen entristides pel fred.
És aviat per penjar el somriure de les seves flors en cascada
fins a la branca veïna,
però ja miren les primeres llums
amb anhel contingut.
No trigaran massa
a regalar-nos un somrís.


L’aire és net, pintat de silenci,
és pur, gairebé cruixent;
és ... meu, soledat compartida
amb l’albada
i amb el sol ixent.