Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

domingo, 27 de marzo de 2011

LOS SILENCIOS


¡Cómo pasa el tiempo! El mes que viene se cumplirá un año desde que mi nueva novela empezó a darse porrazos contra las puertas de las editoriales por las que ha ido pasando. Se dio de bruces con las “grandes”, esas que aseguran el tiro con nombres consagrados, premiados y adulados por la crítica servicial; se acostumbró a recibir un NO como respuesta, por más que ese “no” fuera acompañado de palabras mínimamente amables buscando cierta comprensión y complicidad; y se sorprendió de los silencios con los que algunas reciben obras ilusionadas para devolver únicamente indiferencia. ¡Sí, cómo pasa el tiempo!
En estos once meses de espera, sabiendo de antemano el comportamiento de la jungla editorial, no me he atrevido a dibujar ni una sola sonrisa de ilusión; de sobras sé que el mundo de la publicación es muy difícil. Pero, no os voy a engañar: escribir una novela es un trabajo arduo y duro y, ante el fracaso repetitivo, es normal que, inconscientemente, me niegue a dar rienda suelta a las ideas con las que se me ocurre como dibujar muchas más páginas de imaginación; es normal que cada vez me cueste más sentarme a teclear sin que pase por mi cabeza cuál será el verdadero destino de lo que tecleo: el cajón de las ilusiones perdidas.
Ayer un buen amigo (gracias Rafa) me preguntó que qué pasaba con mi nueva novela; lo reconozco, me sorprendió (agradablemente) su pregunta. Quizás, además de Rafa, haya más gente que leyó en mi blog el nacimiento de una nueva novela y está esperando noticias de ella. Está claro que os debo una explicación. La novela ha vuelto al horno.
Mandé la novela a 10 editoriales (ALFAGUARA, ANAYA, ANAGRAMA, SALAMANDRA, URANO, DESTINO, PLANETA, SEIX-BARRAL, RBA, y TUSQUETS). Después de un recorrido inútil por sus puertas ha vuelto al horno. Le ha llegado el turno al cambio de lengua. Estoy traduciéndola al catalán con la “mínima” esperanza de que alguna editorial catalana se muestre interesada. Estoy volviendo a disfrutar de lo que un día escribí en castellano ante la empresa de traducirlo: artesanalmente, digiriendo párrafo a párrafo, línea a línea e idea tras idea. Este proyecto de traducción me mantendrá ocupado unos cuantos meses por lo que podré aparcar la sensación de fracaso o desilusión.
Os mantendré informados y, a vosotros, sí: ¡gracias por leerme!

sábado, 26 de marzo de 2011

BLAU D'AIRE?

(Poema número 5)

Blau d'aire?

És, potser, per vosaltres el color de l'aire?

Erreu!!

L'únic color que té l'aire és el color de la carícia,
de la besada, del tacte suau,
de la ... tendresa.

T'embolcalla,
t'agafa la mà i, ... cosint-se a tu,
t'acompanya.
No hi ha presses,
la seva pell frega a penes
el borrissol de les teves galtes.

I a això...
només podeu dir-li blau?

Quan amb picardiosa mà despentina,
sigui ponent,
llevant,
o calent garbí,
els teus cabells,
mentre et fa plorar,
només blau veieu?

Què fàcil és habituar-s'hi:
sempre t'afalaga amb manyagues,
proper i somrient,
t'abraça, a voltes poderós i terrible,
però, sovint,
molt sovint,
únicament armat de moixaines.





domingo, 20 de marzo de 2011

BLAU DEL CEL


(Poema número 4)

De veres,
és per vosaltres el color del cel?

No!!

El cel té el color de les distàncies.
Del vol confús 
d'aus viatgeres,
sempre amb les maletes sota l'ala,
que, en girs acrobàtics, 
dibuixen cors romàntics
amb destinataris desconeguts.




En un matí de tramuntana,
quan el cel ha fet dissabte
i és net tot l'horitzó,
només podeu dir blau 
al què veieu?


Minsa imaginació,
trista i pobra la gamma.

Ja la distància es fa paraula curta,
hem d'afegir àmbit
i volum.
L'espai s'alia amb el temps
i tota la filosofia,
teòrics i teories,
no son prou per descriure
allò que els meus ulls, no els vostres,
allò que jo, no vosaltres,
sóc capaç de veure.

sábado, 12 de marzo de 2011

BLAU DE MAR?


És potser, el color de l'aigua del mar?

Impossible.

El mar té el color de la passió,
amagada sovint per aparença
plàstica i calma.
Quan l'aigua enrinxola el seu serrell,
quan pinta de cendre els seus polses,
no és blau el color,

el seu color és apassionat,
febril.
Com podeu veure blaus
en una tardor de llevant ofès?

És el color del poder,
de l'imperi,
de la força i el braó;
dir només ... blau

és... no dir RES.


jueves, 3 de marzo de 2011

EL BLAU

L'únic segur.
Somriures blaus i blaves llàgrimes.
De petit, de les fustes dels colors,
únicament aquesta s'esgotava.
L'angoixa no sortia mai de la seva punta,
al contrari:
cada ratlla era segura,
cada traç, indiscutible,
boques blaves,
cares blaves,
cabells blaus.


Però, no!
Resulta que blaus ... només són els ulls,
i no sempre.
El blau és,
en el meu arc de Sant Martí,
repòs, pau i silenci,
domini i garantia.


I per vosaltres, la resta,
el color blau, què representa?
Sí, com veieu el blau la resta de mortals,
sense el meu filtre?
I...com és el vostre blau?
I... on és el vostre blau?
És la monotonia qui presideix la vostra opinió?
Us adonareu del seu avorriment?