MALENDREÇOS

Aquest Nadal he passat uns dies prop del Cabo de Gata, un parèntesi de calma que, de tant en tant, carrega piles i assossega l'ànima. Sense massa pretensions, també deixo la calma que prengui la inniciativa i escrigui per mi. Com sempre, és l'atzar qui escull la llengua d'escriptura.

86

Las espinas de las plantas

apuran el agua.

El aljibe se secó

en verdes campos de golf

de imposibles Escocias en Almería.

¿Y a quién se le ocurre?

Detrás de una chimenea perenne,

térmica de Carboneras,

la “Mesa de Roldán”,

medieval reloj atrasado,

que corta silueta en estas nubes,

tan extrañas por esos andurriales.

El aire nos sigue peinando,

insistente,

acomodando rizos y descanso.

Desconectados de las prisas

de otros momentos, el tiempo

se detiene tumbado en la arena.

Soledad, silencio, reposo…

compañía.

El agua, fría,

me ha hecho sonreír,

y las chinillas del rebalaje

cosquillas en la planta de los pies.

Sí, sonrisas y aire,

que, acabada la pausa,

tocará sonreír en la tarea

que nos ayuda a crecer y ser.

CATIFES DE PRIMAVERA

Pels alumnes de quart d’ESO de l’escola Brianxa, ens queden just tres setmanes per posar en escena una nova obra de teatre: CATIFES DE PRIMAVERA.

Com en les darreres sis ocasions, és feina de gairebé dos cursos: comencem a llegir i treballar el text quan els alumnes fan tercer d’ESO, l’assagem quan comencen quart i la posem en escena a mig segon trimestre. Ara, ja prop el final del “trajecte”, només ens queda creuar els dits, confiar en l’estudi de les actrius i els actors, i pregar que el públic sigui condescendent i comprensiu; poca cosa més podem fer.

Que com estan el alumnes? Només pensar en el vestuari els tremolen les mans, ja no dic la veu; però poden estar satisfets: han fet una bona feina conjunta, un bon projecte assolit amb molt esforç i moltes hores, no només dels matins de dijous de 8 a 9, sinó també totes les tardes, fredes tardes de dilluns de 5 a 6.

Des d’aquí el meu agraïment per aquest MEU CURS, que m’ha ajudat a donar forma a una primera idea, la que, veient una foto antiga de les catifes de corpus de Tordera, em va dir xiuxiuejant, amb una veu suau i arran de terra... “Ajuda’ns! Cal que el poble conegui la bella memòria ancorada a les ja desaparegudes llambordes dels carrers més antics”.

DES D'ÀGER (de malendreços)

A Àger, reunits en família, i quan l'escalfor omple el cors i tens la calma i la serenor més propera a l'esperit, varen fer un breu passeig per uns cingles fins a una ermita, la Mare de Déu de la Pertusa: petita fita amb entranyable companyia.

85

DES D’ÀGER

Lluïssors a l’aigua,

on els cingles s’emmirallen,

porucs,

enfits de vertigen.

Dalt del bacó més alt,

apilaren pedres a cop de fe

fins a esculpir una lleu ermita,

breu d’espai,

però extensa de temps

que, ja lluny de significats,

encara grimpa i ens fa grimpar.

L’anhel d’arribar-hi,

l’ànsia per superar-se,

empeny les cames amunt,

i més amunt,

prop on les pregàries

varen prometre triomfs

al mig de vides buides.

Avui,

els de sempre,

sense promeses ni penyores,

pugem lliures els cingles

fins al cim;

i, des de dalt

mirem en pau l’horitzó;

sense promeses,

coneixedors de que el futur

no té més condicions

que les que escriguin,

cansades,

les nostres passes.