FRASE CÈLEBRE (setmana del 22 de febrer a l'1 de març)

"El romper de una ola no puede explicar todo el mar."

Vladimir Navokov

MALENDREÇOS, poema 28

Llunyà ja 2002. Llunyana consciència de l'origen d'aquest poema. Ara, llegint-ho, sóc del tot inconscient de quina tristor i quina angoixa el provocà. Només el llegeixo i us el presento.

AMB MOLTA PRESSA PER SER I SENSE ARRIBAR-HI

Com se m’omple la boca de paraules,

com, una a una, i totes alhora,

volen sortir però...

no poden.

El fre de l’emoció,

del vent dels dubtes

i l’enuig del ridícul

deixen desades, cada una d’elles

en un calaix d’oblit,

ple de moments que passen

i no tornen.

Amb elles, els sentiments

continguts a la força

resten apaivagats, en silenci,

esperant un moment que no arriba,

somniant amb la llum, que no s’encén,

respirant esperança que, a poc a poc,

entre els dits,

s’escoli, diluint-se amb el temps.

CURIOSITATS I COINCIDÈNCIES

Ahir, en un prestatge i ben posicionat, varen veure el nostre llibre de poesia i dibuix "Tordera, paisatges emocionals" a la tele, al canal 33; quina gràcia i quina coincidència! 

Com que és una cosa especial i rara he pensat ... i si ho penges al teu blog?

Apa, aquí la teniu!

Aprofito per afegir un enllaç on podeu veure els instants previs a la representació de la meva obra de teatre "Estiu de terrasses", portada a terme com objectiu de curs pels meus alumnes de quart d'ESO.

https://www.dropbox.com/s/7eplyk8yymgvp4j/PREPARATS.%21%21%21.mp4

FRASE CÉLEBRE (Del 15 al 22 de febrero)

"El que busca un amigo sin defectos se queda sin amigos."

Proverbio turco

MALENDREÇOS, poema 27

Segur, un altre concurs (ni sé de on ni quan, com tants) pels quals prepares un poema. Deixes córrer la imaginació i els versos s'escriuen sols. Un cop enllestit... repasses i, oh!! m'agrada: el farem arribar a un altre concurs, no per la possibilitat de guanyar res, no; sinó per proporcionar-me l'excusa per escriure un altre poema.

NO POSIS MÉS PARÈNTESIS

I em somriu?

Sí, em somriu.

Em somriu!

I arriba la llum que m’acarona,

sense ombres, plena.

Tots els colors pinten un sol dibuix,

és un dibuix nostre,

és... el nostre dibuix.

Els dubtes havien foradat,

amb traus petits

(i repetits)

una sola voluntat.

Esqueixaven, amb les dents seques,

trossos, miques,

d’un sol ànim;

era igual quin fos

el projecte, quina la forma,

quin el disseny del somni,

cap remordiment mossegava els seus budells

abans d’estavellar,

bocí a bocí,

engruna a engruna,

el present parlat, espatlla amb espatlla,

contra un futur que,

(amb tremolor a les cames)

jugava a desaparèixer.

Però ha arribat el somriure.

I em somriu?

Sí, em somriu.

Em somriu!

Ha allunyat de la seva boca

aquell avorrit parèntesi

que, com a pintura en museu fred,

li feia de marc.

Tota ella s’obre deixant sortir la llum,

aquella coneguda llum,

neta, blanca,

que recull entre les dues mans,

suaument,

un estel blanc,

fràgil, de cua llarga,

antic i expert,

que només amb un bri d’aire,

s’enlaira i s’enlaira.

Gira, hàbil,

i sense més límits

que la distància que hi ha

entre una il·lusió i l’altra,

travessa el nostre espai

incansable,

sense cap pausa.

Acoloreix les meves galtes,

abans blanques d’esglai,

i, acolorint-les,tenyeix de sentit

tot l’espai per viure.

FRASE CÉLEBRE (del 8 al 15 de febrer)

Le preguntaban a Isabel Allende en una entrevista, que cuál era su patria; ella, sin pensárselo, contestó:


"Mi patria son mis recuerdos"

MALENDREÇOS, poema 26

Un llarg poema escrit pensant en un concurs, que no va concursar. Quina pena: era massa llarg. Ja veus, no vaig saber posar fre al versos, els quals, un darrere l'altre, feren tirallonga sense saber de límits ni barreres. Al final el "pobre poema" va tenir el destí de molts altres: una "carpeta" anomenada "maledreços".

LES LÍNIES DEL MEU FRONT

La mà del temps ha fet cal·ligrafia

al meu front.

Són moltes les ratlles escrites:

sovint, rectes, segures,

redactades a consciència,

on era la meva voluntat

qui portava la mà del temps

a l’hora d’escriure les planes del meu quadern:

lletra entenedora, rodoneta, lletra de diumenges,

pensada, disposada així,

envoltada de somriures orgullosos,

satisfeta.

Però malauradament, entre totes les línies,

entre tots els capítols del meu llibre,

ha estat el destí el secretari més tenaç.

Les primeres llibretes les va omplir de plors,

de llàgrimes de germans perduts,

de silencis, de botes lluents,

de mans dretes, ben dretes,

de crits marcials

que volien marcar un ritme

a la llengua, als costums i a les idees.

Els següents plecs

els varen gargotejar lletres de por,

afamades,

anomenades de postguerra.

El temps de joventut s’escolava de pressa,

com l’aigua entre els dits,

i eren la tristor i l’enyor

les paraules més paleses.

Mentre la rancúnia esperava per les cantonades

una oportunitat de redacció,

vaig combatre el destí amb la decisió

i, afogant l’odi en el silenci,

vaig escollir altres mots

per escriure planes que sortissin

del monòton blanc i negre.

Així arriba la principal paraula,

sempre amb majúscules,

vermella de passió, de força,

de refugi, de desig.

Capaç d’acostar-me a l’oblit,

a la pau desconeguda,

que desés en el més fosc de l’últim racó

aquella ràbia acumulada,

i canviar el metrònom militar

per melodia de vida compartida.

També vermelles, també amb majúscules,

les paraules Fills, Orgull i Confiança.

Però, principi i final totes elles,

presidint l’escena per on ha transcorregut

l’argument de la meva història,

AMOR, la paraula primera.

Prop ja de posar

el punt i final a la meva crònica,

reviso tot el que he escrit.

Al mateix temps que numero l’índex

repasso amb el dit del record

cada paraula, cada frase,

i amb els ulls negats per les absències

torno a viure aquells moments

que marxaren de pressa,

tan de pressa com marxa el temps.

Sóc a punt per escriure

amb la meva pròpia mà,

encara decidida,

l’epíleg del meu llibre.

Amb fredor sentida, amb l’experiència

guiant el meu llapis

signaré la meva vida amb nom i cognoms,

orgullós, afegint

a la llista de paraules de colors,

la que ara omple el meu espai:

NETS!


Llegiu el meu llibre

i recordeu en ell

qui per les seves mans va viure.

FRASE CÉLEBRE (del 1 al 8 de febrero)

"Solo fuimos capaces de reconocer el paraíso como tal, cuando nos arrojaron de él."

Hermann Hesse

MALENDREÇOS, poema 25

Entre aquest cúmul de poemes de record, arrabassats a l'oblit de les pàgines més allunyades, trobo, de tant en tant, algun poema en castellà. No sé perquè el vaig escriure en castellà, ... o d'altres vegades en català. No hi ha cap dubte que la llengua és el darrer dels problemes, el primer i íntim són les emocions i els sentiments.

EN TRÁNSITO

En tránsito,

de paso,

¿a dónde y para qué?

Caminos torcidos y pasos cruzados,

equivocados,

¿o acertados?

sin medida,

sin objetivo fijo.

El umbral de la puerta lo he visto

ante mí, decorado, con muebles antiguos

y viejos.

Pero,

¡cuántos escalones hay!

Al subir, arañando la fuerza

de lo más profundo,

mágicamente, y de negro,

aparece otro,

más potente, más alto, más duro.

Las fuerzas a menudo,

saltan por los aires y no me dejan,

se alejan y ponen tiempo entre ellas

y mi yo.

No sé de dónde rebañar más ilusión,

todo se ha difuminado en intentos anteriores.

Me queda el momento cercano,

la palabra cálida, la mano sin arrugas

que mueva mis cabellos, que roce mis labios

y deje, cerca de mí, en lo más íntimo,

esa palabra sola,

amable, dulce, familiar y única;

golpeando en mis sienes con pulsos desbocados.