Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

viernes, 30 de abril de 2010

Del fang


 (Poema número 18)
(És tou i fred, 
és llefiscós però suau, 
és cremós..., també humit)

Entre els meus dits
m’acarona les pessigolles
sense deixar-me riure,
perquè totes les sensacions
s’entatxonen per sortir
i no n’hi ha cap de clara
que domini l’altra
 fins al punt de ser més.

He submergit els peus
en el fang del riu,
en el fang de la memòria
d’infantesa gaudida,
llunyana però...
present. 


¿Què serà de la sensació del terrissaire
quan, amb mans destres i conscients,
dibuixa la seva imaginació en el fang?

Vides abans de viure-les,
formes abans de sortir,
volums en l’aire,
geometria de vent.

Amunt i avall,
i lentament,
el fang pren forma,
fa real les geometries i els volums
imaginats per un moment
i, de sobte,
acabada i llesta,
de la foscor i el no res,
solament amb les mans, amb els dits i amb el tacte...
esdevé, és.
LA FORMA.

domingo, 25 de abril de 2010

ELS AMICS DE LES ARTS


Just havia escoltat un parell de cançons; admeto que no estic “a la page”, que no estic assabentat dels darrers èxits i no coneixia el grup. Puc dir en descàrrec, que sí era conscient dels premis i reconeixements que s’ha fet, pel món musical i cultural, d’aquests quatre nois.
Però és l’amistat amb el pare d’un dels integrants el motiu principal que m’impulsa a la Cellera de Ter, ahir dissabte 24, per veure un dels seus directes. Només acabar ja trobava a faltar aquest balcó del meu blog per fer-vos arribar un grapat de coses que m’han passat pel cap durant l’actuació. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, faré de crític musical afeccionat.
L’adjectiu que circulava de boca en boca era el de la frescor. “són frescos”, no amanits, ni enllaunats, ni exhaurits d’il·lusió i gràcia, no, són realment frescos”. També hi havia qui anava una mica més enllà: “desprenen energia positiva, és per això que es fa difícil no sortir del concert amb un somriure inconscient a la boca”. Estic d’acord amb totes dues qualificacions, el grup desprèn entusiasme i és aquest entusiasme personal dalt l’escenari el mateix que es reparteix pel públic fins a entusiasmar-lo en bloc. No necessiten disfresses, ni crides d’atenció supèrflues; amb la senzillesa dels seus somriures joves arriben fàcil.
Però no em puc quedar aquí, l’entusiasme, la ’il·lusió, els somriures i la frescor no servirien de res si la interpretació musical no fos acurada i de gran qualitat. Cada cançó és una història, sovint comú i familiar a la de la resta de mortals. Veure com es pot cantar sobre tot allò que ens passa en el dia a dia encomana amb més facilitat la frescor, el somriures, la il·lusió i l’entusiasme als mortals que, sentint el mateix, no tenim l’oportunitat de pujar a un escenari, fer-ho públic i gaudir amb l’actuació.
Sí, m’ha agradat i molt; i sí, escoltaré amb atenció el vostre disc perquè vull riure una altra vegada, vull sentir els vostres somriures escalant la música des del bon humor fins a la qualitat de les coses ben fetes.
Nois, Felicitats.

BRONCE, SILENCIO Y NIEBLA


Esta semana ha empezado a dar sus primeros pasos la última de mis novelas. Después de cerca de dos meses atareado con la enésima de las correcciones sobre el original, para protegerme de amigos de lo ajeno, el pasado lunes 19 de abril la llevé al registro de la propiedad intelectual.
El siguiente paso es el envío a una selección de editoriales nacionales (vía mail) de un resumen argumental y estructural de la narración, con la esperanza de que alguna de ellas se muestre interesada y me solicite, para su análisis, el volumen completo. A medida que me lleguen respuestas (sean positivas o negativas) os iré informando.
¡Ah! Si alguno de vosotros, lectores virtuales, tiene alguna sugerencia sobre alguna editorial concreta o algún agente literario interesado, no dudéis en hacérmela llegar.
¡Recordad! En el proceso de edición y publicación de una novela, toda ayuda es poca.

viernes, 23 de abril de 2010

TORDERA. CONCURS LITERARI, SANT JORDI 2010


Abans de res una molt sincera felicitació per la Laia Encinas, i la Teresa Reyner, primer i segon premis del concurs de poesia d’enguany. No puc més que alegrar-me de tot cor en veure com una ex-alumna i una amiga (competidora entranyable durant molts i molts anys) aconsegueixen els premis d’aquesta edició.
 Em sento cofoi quan la gent hem pregunta si no he concursat però he de dir que sí, que he participat com els darrers anys però que no, que no he guanyat res. I és aquest no guanyar res el fet que, al meu entendre, revalora els resultats de les darreres edicions: no es guanya perquè no hi ha qui participi, sinó perquè hi ha qui escriu millor.
 Però el fet que la gent em faci aquesta pregunta també em porta a fer, amb la perspectiva del temps, una mica de revisió de quina ha estat la meva participació en aquest concurs:
Jo vaig començar a participar al concurs literari de Tordera (aleshores sota l’epígraf de “Concurs literari Fira del Ram”) l’any 1988. En aquella edició, em va sorprendre agradablement un tercer premi, per la qual cosa l’ànim m’empeny a participar continuadament fins l’any 1996, sempre en la modalitat de prosa i amb segons i tercers premis, mai un primer. Crec que va ser aleshores quan es decideix fer coincidir aquest concurs amb la diada de Sant Jordi i jo deixo de participar, tossut a reivindicar la pèrdua de l’únic apartat cultural d’una fira comercial.
Hi torno l’any 2000 en una nova modalitat, la poesia, que ja no he abandonat. He participat fins avui, onze edicions, aconseguint dos segons premis i vuit primers (els darrers 6 de forma continuada).
Eren molts qui, sempre a cau d’orella i sense fer soroll, em deien que ja era hora de que deixés de participar, que no era correcte que acaparés els premis; la meva resposta sempre ha estat la mateixa: per mi també és difícil construir cada any un grapat de poemes sentits, capaços de convèncer un jurat de que es mereixen un premi. Enguany no ho he aconseguit i això, per estrany que sembli, em dóna la raó: d’altres han aconseguit emocionar i jo no. El primer pensament i únic és la felicitació a qui ho ha aconseguit. El meu propòsit, el meu repte serà, com no, tornar-ho a intentar.

Els poemes d’aquesta edició eren dedicats a la (cada vegada més) oblidada feina diària del pagès a Tordera; però si no hi ha premi no hi ha publicació a l’”Esguards”, és a dir, mai veuran la llum. Sortosament aquest “blog” hem permetrà fer-los arribar  properament a la gent que em segueix, és per això que us facilitaré un enllaç on els pogueu trobar. El seu nom és el títol d’aquest petit recull de poemes: 
Seguint els solcs fins al silenci.

Com sempre, GRÀCIES PER LLEGIR-ME!

miércoles, 21 de abril de 2010

Sempre en absència de llum


(Poema nº 17)

Sempre en absència de llum,
sempre a cegues,
(amb els ulls clucs, tímids i porucs)
deixant via lliure
a la inspiració del tacte,
passo els dits,
recorro en detall,
(mil·límetre a mil·límetre)
el sobre de la taula
perseguint els records
entre les vetes, enfosquides de temps,
de la seva fusta.




Ressegueixo cada osca,
exploro cada galze,
com qui cerca, ressegueix i explora
... un paisatge inundat de llum:
atapeint-se i ennuegant-se
de detalls familiars a la memòria,
o de racons ignorats encara per descobrir,
reservant
sorpreses,
prodigis, meravelles
tant temps ignorades
per les mirades del costum.

martes, 13 de abril de 2010

La roba... bandera


 (Poema setmanal nº 16)

La roba...de bandera,
com coloraines de gresca
en revetlla d’estiu.

Que en fa d’hores
que saluda la tarda i el seu vent
... penjada
(de pinces expertes)
per eixugar-se a l’aire.

La tramuntana freda ha fet la feina
i és hora de collita:
els fruits, ja madurs
(eixuta i seca)



no tenen espera. 
Encarcarada de temps i de fred
cruix sota els meus dits,
com fulles seques de tardor puntual
sota els meus peus.





El tacte aspre
(d’infantesa antiga orfe en suavitzants)

recorre, una a un i en la memòria,
els porus de la meva pell,
quan l’ús i les hores
donaven forma,
olor i color,
a tota peça de roba
penjada,
avorrida i sola
...a caprici del vent.

miércoles, 7 de abril de 2010

Quinito segona part (Capítol 5)

 Poc a poc us vaig fent arribar a curiosos i seguidors capítols de la segona part del Quinito; en aquesta ocasió és el capítol cinquè. 

M'entusiasma i m'empeny a continuar amb aquesta tasca l'il.lusionada la reacció de la mainada de les escoles que visito: tots volen saber més del personatge, de les seves aventures (i desventures), dels seus descubriments. És per això que, allunyat de resultats editorials, per mi és tot un plaer regalar-vos més capítols. Feu-ne bon ús i gaudiu-ne.
 
(Per il.lustrar l'entrada he buscat fotografies d'aules antigues (amb els seus protagonistes). És cert que cap dels nens que surt en les imatges és en Quinito, però no us penseu que s'allunyava massa de la fila que fan)

martes, 6 de abril de 2010

Quasi podria caminar

 (poema setmanal nº 15)



Quasi podria caminar,
la mar
amb els seus camins em convida.



 




Tot és pla,
la mar és calma.
La barrera de les lleus onades
marca erl límit del silenci:
al seu darrera un brogit boig
recorda civilitzacions salvatges
que perden el respecte
pel valor de les paraules.

Al davant, el ritme
suau i dolç del vaive de l'aigua
i la música de la mainada.

Ones viatgeres que moriu
als meus peus,
lluissors, espurneigs blaus,
versos que pugen i baixen,
porteu-me veus prudents,
cultes i solidàries,
acosteu-me els valors
d'això que diuen, a veu plena,

CULTURA MEDITERRÀNIA