Del fang

 (Poema número 18)

(És tou i fred, 
és llefiscós però suau, 
és cremós..., també humit)

Entre els meus dits

m’acarona les pessigolles

sense deixar-me riure,

perquè totes les sensacions

s’entatxonen per sortir

i no n’hi ha cap de clara

que domini l’altra

 fins al punt de ser més.

He submergit els peus

en el fang del riu,

en el fang de la memòria

d’infantesa gaudida,

llunyana però...

present. 


¿Què serà de la sensació del terrissaire

quan, amb mans destres i conscients,

dibuixa la seva imaginació en el fang?

Vides abans de viure-les,

formes abans de sortir,

volums en l’aire,

geometria de vent.

Amunt i avall,

i lentament,

el fang pren forma,

fa real les geometries i els volums

imaginats per un moment

i, de sobte,

acabada i llesta,

de la foscor i el no res,

solament amb les mans, amb els dits i amb el tacte...

esdevé, és.

LA FORMA.