TORDERA. CONCURS LITERARI, SANT JORDI 2010

Abans de res una molt sincera felicitació per la Laia Encinas, i la Teresa Reyner, primer i segon premis del concurs de poesia d’enguany. No puc més que alegrar-me de tot cor en veure com una ex-alumna i una amiga (competidora entranyable durant molts i molts anys) aconsegueixen els premis d’aquesta edició.

 Em sento cofoi quan la gent hem pregunta si no he concursat però he de dir que sí, que he participat com els darrers anys però que no, que no he guanyat res. I és aquest no guanyar res el fet que, al meu entendre, revalora els resultats de les darreres edicions: no es guanya perquè no hi ha qui participi, sinó perquè hi ha qui escriu millor.

 Però el fet que la gent em faci aquesta pregunta també em porta a fer, amb la perspectiva del temps, una mica de revisió de quina ha estat la meva participació en aquest concurs:

Jo vaig començar a participar al concurs literari de Tordera (aleshores sota l’epígraf de “Concurs literari Fira del Ram”) l’any 1988. En aquella edició, em va sorprendre agradablement un tercer premi, per la qual cosa l’ànim m’empeny a participar continuadament fins l’any 1996, sempre en la modalitat de prosa i amb segons i tercers premis, mai un primer. Crec que va ser aleshores quan es decideix fer coincidir aquest concurs amb la diada de Sant Jordi i jo deixo de participar, tossut a reivindicar la pèrdua de l’únic apartat cultural d’una fira comercial.

Hi torno l’any 2000 en una nova modalitat, la poesia, que ja no he abandonat. He participat fins avui, onze edicions, aconseguint dos segons premis i vuit primers (els darrers 6 de forma continuada).

Eren molts qui, sempre a cau d’orella i sense fer soroll, em deien que ja era hora de que deixés de participar, que no era correcte que acaparés els premis; la meva resposta sempre ha estat la mateixa: per mi també és difícil construir cada any un grapat de poemes sentits, capaços de convèncer un jurat de que es mereixen un premi. Enguany no ho he aconseguit i això, per estrany que sembli, em dóna la raó: d’altres han aconseguit emocionar i jo no. El primer pensament i únic és la felicitació a qui ho ha aconseguit. El meu propòsit, el meu repte serà, com no, tornar-ho a intentar.

Els poemes d’aquesta edició eren dedicats a la (cada vegada més) oblidada feina diària del pagès a Tordera; però si no hi ha premi no hi ha publicació a l’”Esguards”, és a dir, mai veuran la llum. Sortosament aquest “blog” hem permetrà fer-los arribar  properament a la gent que em segueix, és per això que us facilitaré un enllaç on els pogueu trobar. El seu nom és el títol d’aquest petit recull de poemes: 
Seguint els solcs fins al silenci.

Com sempre, GRÀCIES PER LLEGIR-ME!